PÈRDUA.

El temps es va aturar,

en un fatídic instant.

Vingué la mort massa d'hora,

s'endugué a aquells que encara eren joves.

Avui plora la matinada,

el sol s'ha tenyit de sang;

un accident mortal

va fer callar fins i tot el cant dels ocells.

Per què has vingut, maleïda?

Acaso no tens sentiments?

Te'ls vas endur, impàvida,

destructora mort.

Si poguessis morir tu,

potser entendries la pena que has deixat!

Un dia per ser esborrat,

per invalidar-ne la presència

i poder tornar a ahir

per salvar aquelles vides

que tu, grandíssima filla de puta, vas robar.

Avui has trencat el cor a molta gent;

avui has deixat devastades

famílies, amics...

Però tu, indiferent,

no has tingut ni un bri de misericòrdia.

Crida la meva ànima,

CRIDA!

I no vull callar-me,

vull trencar-li la cara a la teva injustícia,

vull que tornin.

Avui no somriuen els nens,

els han robat la innocència.

Avui les paraules sobren,

perquè parla molt millor el silenci que tu has deixat.

Només una cosa no has pogut endur-te,

ni amb les teves males arts,

ni amb la teva consciència podrida:

són els records viscuts,

totes les experiències compartides.

I sé que, si tanco els ulls,

tornaran a mi aquells joves que vas endur-te.

Potser no saps què dir a aquelles famílies que has aniquilat,

però jo sí que ho sé.

Perquè el mateix vas fer amb la meva germana,

i fou un pensament

que em va portar calma,

em va retornar el somriure

i em va deixar a recer.

I aquest mateix pensament us comparteixo:

“Tot el que he de fer per veure'ls és recordar-los”.

I és en aquest instant atemporal

on torna l'alegria;

els veig, i en somnis els abraço.

Perquè mentre visqui,

ni la teva mort insidiosa ni ningú

no em robaran mai

els moments que vaig viure amb ella.

Ni tampoc podran prendre els seus records,

i allà els trobaran,

en un bonic racó de la memòria.