GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Callad. No emitáis sonido alguno, campanas. Dejad que el silencio se vista de tristeza. No quiero oír más que mis recuerdos, atarlos y evitar que salgan a la luz. Romped todas las puertas. Derribad las paredes. Gritadle a la luna que la noche negra se quede con sus estrellas. No hay nada que ver. Nada. Solo este silencio. Este maldito silencio que me habla sin palabras. Y en el alma, mi corazón, solo, sin latidos. Muerto. ¿Quién quiere ser sueño en un mundo dormido? Absurdo. Solo los muertos.

Avui plou fort. Mentre miro una pel·lícula, et penso. Intento imaginar com deuries ser ara, com si cada llampec obrís per un instant una finestra en aquest cel fosc i humit, i em deixés veure el teu somriure entre els records. Hi ha nits en què la llum no desapareix. Només s’amaga darrere dels núvols. I hi ha persones que tampoc marxen del tot. Només canvien de lloc. Com es parla amb un record? Amb vida. Amb imaginació. Amb silencis plens d’experiència compartida. Ara mateix parlo amb tu. Puc sentir-te. Puc riure mentre em fots aquella bronca sana que tant bé em feia. La que em sacsejava quan em quedava encallat. La que em consolava. La que m’acompanyava. La que em recordava, amb dues paraules i un somriure murri, que encara tenia molt camí per recórrer. Amb el temps he après a incorporar-te. A fer que el millor de tu tingui casa dins meu. A ser, quan cal, més amable. I també més ferm. A dir les coses pel seu nom. A estimar sense perdre’m. A posar límits sense ...

Por los oscuros laberintos de mi mente, tras un camino no siempre esperanzador, encontré la luz que marca mis pasos; pasos que durante años creí perdidos entre las ruinas de mí mismo. La luz no habló, no hizo promesas ni exigió sacrificios; simplemente estaba allí, esperando a que dejara de correr. Correr de mis miedos, de mis errores, de las voces que confundían culpa con verdad; verdad que no gritaba, sino que susurraba en el centro exacto del silencio: «Nunca estuviste solo». Solo entonces comprendí que los laberintos no habían sido construidos para perderme, sino para obligarme a buscar. Buscar hasta desgastar el orgullo, buscar hasta caer, buscar hasta quedarme sin máscaras; máscaras que fueron cayendo una a una como hojas secas al final del otoño, hasta que frente a mí no quedó un héroe, ni un perdedor, ni un pecador: sólo un hombre. Un hombre cansado, herido, terco y, pese a todo, todavía capaz de amar. Amar fue la puerta; puerta que no conducía hacia fuera, sino hac...

On ets?... Et busco . Com es la mort? Un dormir per sempre O un despertar en un altra dimensió?. Em sento confós.  Sento que hi ets Pero no t'escolto  Mes que amb vídeos,  on junts recorriem les muntanyes veïnes.  No sento pas que hagis mort I aquest silenci... Ja no tinc en qui parlar I que m'entengui. Ara tinc a Déu,  el meu Déu.  Aquell que no te sistema ni dogma ni doctrina. Sino la font inestinguible d'amor.  Respon ni que sigui en somnis  Voldria dir te tantes coses. Pero se que ja té l'has he dites totes. Ara el temps m'ha fet fort ja no tinc por a viure ni m'amago  Sento una llibertat i sabiduria que em té tranquil mes viu que mai. Et trobo a faltar  Encara que sigui un missatge. Ara no escrius WhatsApp que pugui llegir Ara escrius silencis que em parlen en records que puc rememora.  Pensava que ens faríem vells junts... Qui em queda? Si. Tinc molta gent que em te estima Pero no em coneixen tan be com tu ni enten...

Quan viviu alimentant la foscor com si fos pa de cada dia, després no us estranyi caminar sols amb la mirada cansada i l’ànima fent olor de fum antic. Hi ha persones que entren en un lloc i sense dir gairebé res el món descansa una mica. I n’hi ha d’altres que obren la boca i sembla que rebenti una claveguera emocional. Critiquen. Roseguen. Escampen enveja com qui llença cendra al vent. Parlen dels altres perquè no suporten quedar-se sols amb el soroll que tenen dins. I el més trist és que molts es pensen que això és viure. No. Això no és viure. Això és podrir-se lentament mentre es culpa el món de la pròpia pudor. Passeu tant temps buscant defectes que les virtuts us passen pel costat com ocells travessant el cel i ni tan sols aixequeu el cap. Perquè per veure la llum primer s’ha de deixar d’estimar tant la foscor. Però clar... mirar-se honestament fa por. És més fàcil assenyalar. Més fàcil convertir-se en víctima. Més fàcil fabricar culpables que despullar-se da...