La pudor de les ànimes podrides / El hedor de las almas podridas.
Quan viviu alimentant la foscor com si fos pa de cada dia, després no us estranyi caminar sols amb la mirada cansada i l’ànima fent olor de fum antic. Hi ha persones que entren en un lloc i sense dir gairebé res el món descansa una mica. I n’hi ha d’altres que obren la boca i sembla que rebenti una claveguera emocional. Critiquen. Roseguen. Escampen enveja com qui llença cendra al vent. Parlen dels altres perquè no suporten quedar-se sols amb el soroll que tenen dins. I el més trist és que molts es pensen que això és viure. No. Això no és viure. Això és podrir-se lentament mentre es culpa el món de la pròpia pudor. Passeu tant temps buscant defectes que les virtuts us passen pel costat com ocells travessant el cel i ni tan sols aixequeu el cap. Perquè per veure la llum primer s’ha de deixar d’estimar tant la foscor. Però clar... mirar-se honestament fa por. És més fàcil assenyalar. Més fàcil convertir-se en víctima. Més fàcil fabricar culpables que despullar-se da...