La pudor de les ànimes podrides / El hedor de las almas podridas.

Quan viviu alimentant la foscor com si fos pa de cada dia, després no us estranyi caminar sols amb la mirada cansada i l’ànima fent olor de fum antic.

Hi ha persones que entren en un lloc i sense dir gairebé res el món descansa una mica.

I n’hi ha d’altres que obren la boca i sembla que rebenti una claveguera emocional.

Critiquen. Roseguen. Escampen enveja com qui llença cendra al vent. Parlen dels altres perquè no suporten quedar-se sols amb el soroll que tenen dins.

I el més trist és que molts es pensen que això és viure.

No. Això no és viure.

Això és podrir-se lentament mentre es culpa el món de la pròpia pudor.

Passeu tant temps buscant defectes que les virtuts us passen pel costat com ocells travessant el cel i ni tan sols aixequeu el cap.

Perquè per veure la llum primer s’ha de deixar d’estimar tant la foscor.

Però clar... mirar-se honestament fa por.

És més fàcil assenyalar. Més fàcil convertir-se en víctima. Més fàcil fabricar culpables que despullar-se davant del mirall i dir: “Potser el problema també sóc jo.”

I així aneu. Arrossegant guerres interiors com gossos famolencs mossegant tot el que s’acosta massa.

Però escolteu-me bé: els altres no som cubells d’escombraries emocionals.

No hem vingut al món a respirar la merda que no sou capaços de netejar dins vostre.

Una cosa és caure. Tots caiem.

Una altra molt diferent és convertir el fang en casa i voler-hi arrossegar tothom.

Hi ha persones tan acostumades al conflicte que la pau els incomoda. El silenci els despulla. La bondat els irrita. I qualsevol persona tranquil·la els sembla sospitosa.

Perquè qui viu en guerra amb si mateix acaba declarant la guerra a tot.

I sincerament... cansa.

Cansa veure adults comportant-se com criatures emocionals. Cansa veure enveges disfressades de consells. Hipocresies vestides d’humor. Maleducació disfressada de sinceritat.

Parlar ho fa tothom. Rectificar-se ja és una altra espècie.

Perquè rectificar requereix grandesa. I l’ego és massa petit per suportar segons quina veritat.

Després us pregunteu per què hi ha qui s’allunya. Per què alguns callen. Per què deixen de compartir-se amb vosaltres.

Potser perquè la pau pesa més que la necessitat de discutir. Potser perquè hi ha ànimes que ja no volen respirar fum.

La vida, malgrat el soroll del món, és infinitament més simple.

Estima. Treballa. Aprèn. Riu. Demana perdó quan toqui. Abraça quan sigui necessari. I deixa de convertir cada petit dolor en una tempesta eterna.

No compliquem tant allò que Déu va fer senzill.

Però molts prefereixen alimentar l’ego abans que cuidar l’ànima.

I això es veu.

Es veu als ulls. A les paraules. A l’ambient que deixeu quan marxeu.

Perquè hi ha gent que quan entra en un espai porta calma.

I d’altres que només hi deixen soroll.

Jo ja no penso carregar més ombres alienes només per pena, costum o educació mal entesa.

Ja no confonc bondat amb deixar-me contaminar.

Si voleu destruir-vos amb rancor, enveja o victimisme, sou lliures.

Però no espereu que m’assegui dins del fang a fingir que la pudor és perfum.

Perquè he après una cosa: la foscor no es combat embrutant-se.

Es combat recordant que encara existeix la llum.

Cuando vivís alimentando la oscuridad como si fuera el pan de cada día,

luego no os extrañe caminar solos

con la mirada cansada

y el alma oliendo a humo viejo.

Hay personas

que entran en un lugar

y sin decir casi nada

el mundo descansa un poco.

Y hay otras

que abren la boca

y parece que reviente una alcantarilla emocional.

Critican.

Muerden.

Escupen veneno como quien lanza cenizas al viento.

Hablan de los demás porque no soportan quedarse solos

con el ruido que llevan dentro.

Y lo más triste

es que muchos creen que eso es vivir.

No.

Eso no es vivir.

Eso es pudrirse lentamente

mientras se culpa al mundo del propio hedor.

Pasáis tanto tiempo buscando defectos

que las virtudes os pasan al lado

como pájaros cruzando el cielo

y ni siquiera levantáis la cabeza.

Porque para ver la luz

primero hay que dejar de amar tanto la oscuridad.

Pero claro…

mirarse honestamente da miedo.

Es más fácil señalar.

Más fácil hacerse la víctima.

Más fácil fabricar culpables

que desnudarse frente al espejo

y decir:

“Quizá el problema también soy yo.”

Y así vais.

Arrastrando guerras internas

como perros hambrientos

mordiendo todo lo que se acerca demasiado.

Pero escuchadme bien:

los demás no somos cubos de basura emocionales.

No hemos venido al mundo

a respirar la mierda que no sois capaces de limpiar dentro de vosotros.

Una cosa es caer.

Todos caemos.

Otra muy distinta

es convertir el barro en hogar

y querer arrastrar a todo el mundo dentro.

Hay personas tan acostumbradas al conflicto

que la paz les incomoda.

El silencio las desnuda.

La bondad las irrita.

Y cualquiera que viva tranquilo

les parece sospechoso.

Porque quien vive en guerra consigo mismo

acaba declarándole la guerra a todo.

Y sinceramente…

cansa.

Cansa ver adultos

comportándose como niños emocionales.

Cansa ver envidias disfrazadas de consejos.

Hipocresías vestidas de humor.

Mala educación disfrazada de sinceridad.

Hablar lo hace cualquiera.

Rectificarse ya es otra especie.

Porque rectificar requiere grandeza.

Y el ego es demasiado pequeño

para soportar ciertas verdades.

Luego os preguntáis

por qué la gente se aleja.

Por qué algunos callan.

Por qué dejan de compartirse con vosotros.

Quizá porque la paz vale más que la necesidad de discutir.

Quizá porque hay almas

que ya no quieren respirar humo.

La vida,

a pesar del ruido del mundo,

es infinitamente más simple.

Ama.

Trabaja.

Aprende.

Ríe.

Pide perdón cuando toque.

Abraza cuando sea necesario.

Y deja de convertir cada pequeña herida

en una tormenta eterna.

No compliquemos tanto aquello que Dios hizo sencillo.

Pero muchos prefieren alimentar el ego

antes que cuidar el alma.

Y eso se nota.

Se nota en los ojos.

En las palabras.

En el ambiente que dejáis cuando os vais.

Porque hay gente

que cuando entra en un espacio

trae calma.

Y otra

que solo deja ruido.

Yo ya no pienso cargar más sombras ajenas

por pena,

costumbre

o educación mal entendida.

Ya no confundo bondad con dejarme contaminar.

Si queréis destruiros con rencor,

envidia

o victimismo,

sois libres.

Pero no esperéis

que me siente dentro del barro

a fingir que el hedor es perfume.

Porque aprendí algo:

la oscuridad no se combate ensuciándose.

Se combate recordando

que la luz todavía existe.