LA VEU I EL SILENCI
Quan en la més profunda foscor regnava el món, una força inexplicable va sorgir com un desig. Del caos van néixer els universos, la matèria, els planetes i els cels. La gran pregunta: d’on venim? va tenir moltes respostes, però sempre, en tota cultura, hi havia un a dalt, un centre i un avall . Des dels albors del temps, els homes han intentat respondre: Hi ha alguna cosa més? Els antics adoraven el sol, la llum. Mitjançant la llum veien, caçaven, es protegien, mentre que la nit els condemnava a la ceguesa. Tots tenien un nom per anomenar aquell misteri: Déu. I què significa Déu per a l’home? Un ser suprem, creador de l’univers. Entenc aquell que mira el cel i veu les formes: núvors, el sol, el blau clar, el gris de la tempesta, l’anaranjat del capvespre que saluda la lluna. Tot això és real, ho poden veure els seus ulls. Però també entenc aquell que mira més enllà de les formes i veu amb els seus adentros. Hi ha dos mons: el que veiem i el que sentim. Veus una estrella, però no ...