LA VEU I EL SILENCI

Quan en la més profunda foscor regnava el món, una força inexplicable va sorgir com un desig. Del caos van néixer els universos, la matèria, els planetes i els cels. La gran pregunta: d’on venim? va tenir moltes respostes, però sempre, en tota cultura, hi havia un a dalt, un centre i un avall.

Des dels albors del temps, els homes han intentat respondre: Hi ha alguna cosa més?

Els antics adoraven el sol, la llum. Mitjançant la llum veien, caçaven, es protegien, mentre que la nit els condemnava a la ceguesa.

Tots tenien un nom per anomenar aquell misteri: Déu. I què significa Déu per a l’home? Un ser suprem, creador de l’univers.

Entenc aquell que mira el cel i veu les formes: núvors, el sol, el blau clar, el gris de la tempesta, l’anaranjat del capvespre que saluda la lluna. Tot això és real, ho poden veure els seus ulls.

Però també entenc aquell que mira més enllà de les formes i veu amb els seus adentros.

Hi ha dos mons: el que veiem i el que sentim. Veus una estrella, però no pots veure el vent, tot i així, saps que hi és.

Moltes doctrines han intentat definir l'invisible, però totes coincideixen en un mateix punt: hi ha alguna cosa més enllà de nosaltres. I totes, d’alguna manera, promouen la bondat, l’amor, la pau contra l’odi, la guerra i l'egoisme.

Un exemple: Abraham. Els jueus el van anomenar pare de totes les nacions. De la seva línia van sorgir els cristians i musulmans. De les seves ensenyances, van néixer els catòlics i moltes derivacions.

Abraham tenia una visió. La seva fe era tan profunda que materialitzava allò que no es veia.

Conversava amb la veu invisible, però la veia en tot el que contemplava. I la seva convicció era tan gran, que aquella veu li responia.

Va deixar la seva casa, la seva terra, la comoditat, per aventurar-se en una incertesa que li havia indicat aquella veu. Aquella veu que ell anomenava Déu.

Va viatjar per les terres que avui coneixem com Israel, Palestina, Cisjordània, Síria, el Líban i Egipte. I la seva fe va ser posada a prova.

La veu li havia promès una descendència, però la seva dona era estèril. Malgrat això, la veu li va dir: "Tindràs un fill". I contra tota lògica, així va ser.

Però aleshores la veu el va posar a prova de nou: "Sacrifica el teu fill".

Sense dubtar, va pujar a la muntanya disposat a obeir. Però en l'últim instant, la veu el va detenir: "Ara sé que creus en mi, doncs estaves disposat a donar allò que més estimaves."

Així va néixer un poble, una genealogia marcada per la fe. I amb el temps, aquell poble va caure en esclavitud a Egipte.

La veu es va anar apagant.

Fins que va sorgir un home anomenat Moisès, rescatat de les aigües quan era nadó, creixent com un príncep egipci, però cridat per una veu antiga.

Aquella veu es va manifestar en una bardissa ardent que cremava sense consumir-se. I la veu es va revelar: "Jo soc."

"Jo soc aquell que sempre ha estat amb vosaltres. Jo soc la veu dels vostres pares."

I Moisès va alliberar el poble, i el va portar a la terra promesa.

Generacions més tard, la veu es va fer home. Va néixer en la pobresa, sense corones ni exèrcits, però va parlar del Regne que no era d’aquest món.

La veu es va encarnar per ensenyar amb amor. Va recordar-los la història, els va mostrar el camí. Però molts no la van entendre, i van voler matar-la.

Els seus ulls estaven tancats. Els seus oïdors, sords. Els seus cors, regits per l’impuls.

I la veu es va convertir en crit. Però alguns la van escoltar.

Aquells que van comprendre la veu, van entendre que era amor.

Però la veu sabia que l’impuls dominava els homes des dels temps antics.

Així que va triar fer-se silenci.

El silenci que va matar l’impuls. I en la seva resurrecció, la veu es va convertir en Esperit.

L’Esperit va ser presència. La presència es va fer vida. I la vida ens va salvar de l’impuls, tornant-se un bàlsam per als qui la volguessin escoltar.

La veu encara busca aquells que vulguin escoltar-la. Perquè la veu, que un dia es va fer home, es va convertir en silenci, i tornà amb més força en aquells que van saber escoltar-la.

Qui tingui oïdors, que escolti.

📖 Explicació del poema "La Veu i el Silenci"

Aquest poema explora el viatge de la humanitat a través de la seva relació amb Déu, la fe i la recerca de sentit. Des del caos inicial fins a la veu divina que guia els homes, es narra la història dels patriarques, la seva lluita per creure en allò invisible i la seva recompensa per la confiança.

La veu, que abans només es percebia en visions i profetes, finalment es fa home en Crist. Però els homes, dominats pels seus impulsos, la rebutgen i la fan callar. Així, la veu es converteix en silenci, i en aquest silenci, guanya una nova força, ressuscitant en aquells que saben escoltar-la.

Aquest poema és un recordatori que Déu no crida, sinó que xiuxiueja a qui està disposat a escoltar-lo. I tu, l’escoltes?