GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Que la mort et trobi viu No siguis esclau del que et dius, no creguis totes les teves veus. Hi ha mentides que es fan casa, hi ha cadenes fetes d’ombres. No ets el pes del teu passat, no ets els límits que t’imposes. Ets més, molt més. Ets foc que crema la por, ets llum que travessa la nit. No busquis fora el que ja ets. Escolta el silenci, allà on la veritat et parla sense crits, sense enganys. Sigues lliure, sigues aquí. I quan la mort et cridi el nom, que et trobi viu, despert, sense cadenes, sense por. Amb la certesa de poder dir en un últim adéu: jo he viscut… i no he viscut morint. Que la mort et trobi viu No siguis esclau del que et dius, no creguis totes les teves veus. Hi ha mentides que es fan casa, hi ha cadenes fetes d’ombres. No ets el pes del teu passat, no ets els límits que t’imposes. Ets més, molt més. Ets foc que crema la por, ets llum que travessa la nit. No busquis fora el que ja ets. Escolta el silenci, allà on la veritat et parla ...

EL RETORN A CASA Era un errant sense rumb, buscant en la nit el que el dia em negava. Prohibit, desafiant, excessos sense mesura, un joc infinit on només es perd. El preu? La meva pròpia destrucció. Esclau de la festa, del vici, del temps. Festes eternes, quan el sol mor i la lluna calla el seu lament. El límit era un miratge estrany, sense principi, sense final. Jugava amb la mort com qui juga a cartes, l’aposta: la vida; el premi: el buit. Era un mestre del caos, rei sense regne, espectre borrós. Les ombres grotesques eren refugi, de gresca en gresca, fugint de mi. Vaig ser captaire d’atenció, un crit silenciós enmig de la multitud. Jo contra tots, dins contra mi, esclau del soroll per no sentir el buit. Però un dia el fons em va parlar, i per primer cop, vaig escoltar. No era una veu externa, era un record oblidat, una veritat enterrada. Vaig veure’m en el mirall i el mirall em mirava. Em cridava a trencar les cadenes, a tornar a casa, a torna...