GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Tanca els ulls... Respira. Sent la teva respiració juntament amb els batecs. Ho sents? Obre els ulls. Simplement observa... Què veus? Se n’ha anat realment aquella persona? Obre els braços com si volguessis abraçar l’existència. Respira... Ara deixa-ho anar. Sents l’aire que t’abandona? I per un instant, et perds en la immensitat? Veritat que tornes? Encara que, per un sol instant, haguessis desaparegut... has tornat. Mai ens deixa allò que no té forma. Doncs aquella forma sempre està.

Néixer és bonic per a qui t’espera. Una mare que t’alimenta. Un pare que somriu. Som convidats a viure. I un cop dins la història, ens anem escrivint amb fets i conseqüències. Si som prou valents per mirar-nos amb amor i humilitat, podem veure’ns. Bruts per la sang. Nets per l’aigua. Sentint-nos. Respirant. I finalment, quan sembla que el temps ens supera, deixant-nos sense forces, de la pols tornem a néixer, nodrint la terra. Igual que el ventre que un dia ens va formar, ara formem part de la terra que vam caminar.

Truco a la porta. Toc, toc. I ningú no m’obre. Miro per la finestra. A dins hi ha persones de festa. Riuen. Parlen. La vida sembla passar allà dins. Toc, toc. Colpejo la finestra. Però ningú no mira. El cop es torna silenci. Passen els anys. La casa ja no hi és. Buscava fora allò que sempre havia estat en mi. Perquè sempre he sigut llar.

Com sospirs... Com sospirs, observant-se a si mateixos, som. Un ball de guspires en un foc, totes llums que ballen tal com són. La música, com una manta en una nit de fred, ens tapa, donant-nos caliu. Em sento eteri. Lliure. Bé. No em calen paraules. Són els batecs del meu cor el que sento. I vaig fent camí. Cap endavant. Sempre cap endavant. Encara que hi ha cops que penso... segueixo endavant.

Hi ha persones que entren fent soroll... I després hi ha ell. Va néixer un 6 del 6 del 1966. Potser per això porta un tro dintre el pit i un cor tan noble, tan profund, com aquell juny que el va veure néixer. Molts creuen conèixer-lo. Però ben pocs han tingut el privilegi de descobrir la noblesa del seu esperit, la saviesa que només concedeix la vida quan s'ha viscut intensament i aquell toc tan nostre que, en ell, ja no és una manera de parlar. És una manera de ser. Perquè és capaç de fer riure fins als morts. De parlar amb tu de qualsevol tema, des del més profund fins al més absurd, i aconseguir que tots dos acabin tenint sentit. Quan estima... ho sents. No perquè t'ho digui. Sinó perquè t'ho demostra. És inventor de paraules que un dia van néixer entre rialles i avui ja formen part del nostre vocabulari. Improvisa un acudit com qui camina. Sense esforç. Perquè l'humor, quan neix d'un cor net, no s'aprèn. Es viu. És capaç d'encendre una llum e...

¡Que se oiga hasta el silencio! Porque hoy cumple años la más hermosa. La que se emociona con lo más sencillo, la que encuentra belleza allí donde otros solo ven costumbre. La que convierte el más pequeño acto de amor en un recuerdo eterno. La que se levanta despeinada, bosteza cantando y durante cinco minutos parece no reconocer a nadie. El viento le susurra a la brisa un canto... para Sara. Feliz cumpleaños, princesa. Siempre joven. Cándida... y, al mismo tiempo, pícara. La niña traviesa que le devuelve el sentido al poeta amigo. El que le escribe desde la distancia, no para alcanzarla... sino para volar a su lado. Porque la libertad siempre reconoce a la libertad. Y las almas libres... siempre terminan encontrándose. La más fuerte. A veces caprichosa. Si se enfada... más vale ponerse a cubierto. Porque sentirás el peso de ese genio paisa que llega como una tormenta y se marcha como la lluvia de verano. Intensa... pero incapaz de guardar rencor. Dueña de su destino. Alma ...

Ulldemolins, 1990 El grup es prepara. Som joves, amb una energia pròpia, irrepetible. Cadascú porta la seva autenticitat com una bandera invisible. Em poso el casc, aquell amb el crani pintat. El Freddy. Pujo darrere la moto d'un dels companys. A la petita bossa, unes quantes pintes, quatre duros i la sensació que la nit ens pertany. Albert. Toni. Julio. Pere. I un poble que ens espera. Arribem. Són festes. Encenem un cigarret del somriure i ens aventurem pels camins. Veiem un carro antic. I, perquè sí, perquè a aquella edat tot era excusa per jugar, improvisem: —Mi carro me lo robaron... com si fóssim el mateix Manolo Escobar. Més endavant trobem un estable. Ple de cabres. Saltem la reixa. Les cabres semblen trobar-ho bé. El guardià, però, un mascle amb una cornamenta impressionant, no comparteix l'entusiasme. Un de nosaltres el veu primer. —Correu! I moguts per la lògica, i per aquella estranya sensació de portar els collons per corbata, sortim disparats. Tots men...