GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

En la quietud de la noche, envuelto en silencio, pienso más claro. Cuando me enfrento a la impotencia y me veo bloqueado, busco la luz. Soy consciente de que no será fácil. Sé que deberé enfrentarme a mis demonios. Pero voy a atravesar este infierno como pueda. El dinero esclaviza y libera. Te da alas. Te tira a tierra. Te condiciona. Te maneja. Te pone una soga al cuello cuando tienes deudas y, al mismo tiempo, te alimenta. Todo tiene un precio. Así es. Yo no inventé las reglas. No nací para vivir enjaulado. Soy un alma libre, viviendo en un mundo que nunca pedí. Como un pájaro que quiere abrir sus alas y descubre que se las han cortado. Y cuando me siento saturado, cuando el miedo estrecha las rejas, golpeo mis alas contra ellas, pensando que aún las tengo. Y me debato entre seguir luchando o abandonar para siempre la misma guerra. Pues qué me ofrece la vida sino miseria y a la vez una gran belleza que me impulsa a seguir volando aunque sin ellas.

Com en sabeu, d'embolicar la troca... Tots vosaltres que parleu de Déu amb la panxa plena, que agafeu la Bíblia —la vostra, interpretada a conveniència— i la convertiu en arma per ferir. Com en sabeu, de sembrar por, d'alimentar mentides i d'amagar-vos sota dogmes i doctrines, construint un Déu fet a la vostra mida: petit, venjatiu, domèstic. Llegiu sense voler entendre, amb més prejudicis que amor, amb més por que misericòrdia. I crideu el seu nom amb les mans alçades al cel, o agenollats amb el cap ajupit, mentre feu més petit aquell que teniu al costat. I jo us pregunto: A qui busqueu realment? A Déu... o a la imatge que us heu construït d'Ell? Convertiu cada paraula en una certesa, cada interpretació en una frontera, cada dubte en una amenaça. I torneu a fer el mateix: convertiu Déu en un jutge cruel, en un vigilant de consciències, en algú que castiga qui no pensa, no estima o no viu com vosaltres heu decidit. Fins i tot heu...

Pu-pum Una llàgrima queia, resseguint les corbes simètriques del teu rostre, entre el fum i la boira... Que n’eren, de boniques, les teves formes. La teva veu, sensual... preciosa. Els teus ulls, grans i negres. Els teus llavis, fets per ser besats. Com em costava acomiadar-me. Deixar-te anar. I encara ara, dècades més tard, el meu cor et crida amb batecs constants: pu-pum... pu-pum... pu-pum... Sons d’un instant, d’un record, d’un amor que se’m va quedar encallat en algun lloc del cor i que els anys, per més que hagin passat, mai no han pogut arrossegar mar endins. Més enllà de la memòria d’aquells moments que em van fer sentir tan viu, avui puc dir-me: Ho vas provar. Amb por. Vulnerable. Amb el risc de perdre’t. Però també amb la certesa que, per més mal que puguin fer, hi ha instants que es tornen eterns.

Soy amado como solo el amor más puro ama. Sin condiciones. Puedo oír la voz del pasado llamar a mi puerta, dando golpes. Y oigo esas voces, partes de quien fui, intentando imponerse. Y, a la vez, siento una calma en medio de esa furia que me llama a serenarme. No soy perfecto. No soy mejor que nadie, ni más inteligente, ni mejor dotado. Solo sigo esa parte que, en medio de tormentas y huracanes, observa. Y comprende. Soy honesto conmigo mismo y con mi prójimo. Me miro en el espejo del instante y aprendo a detectar mis emociones. Me voy entendiendo. Y no tengo miedo de observarme. No lucho contra quien soy. Y, en mis imperfecciones y aciertos, soy cada vez más quien observa y aprende.

(A la Gemma, pels seus seixanta anys) Hi ha qui estima amb grans paraules, amb fanfàrria i focs artificials. I hi ha qui estima sense dir-ho. Amb fets. Tu ets d'aquests. Quan miro enrere, veig la noia que sempre feia de pont entre els grans i jo, que vaig arribar tard a la festa. La Cristina era vida. L'Antonio, previsió. Tu... pragmatisme. Encara et sento dient: "Si vols estar guapo, has de patir..." ...mentre em cordaves l'últim botó de la camisa. Recordo quan et posaves davant de la mare si jo alçava massa la veu. La que venia quan plorava. La dels pastissos de galeta i mantega. La que em treia de l'amagatall i m'obligava a sortir a viure. Recordo els hospitals. Aquell blanc que feia mal. Aquella olor de desinfectant. I tu, allà. Quan la mare ja no podia més, quan només volia descansar. Sempre hi eres. Amb tu sempre he pogut parlar. Escoltes. I, si convé, també saps callar. Lluitadora. Orgullosa de ser dona. No li facis un comentari masclista... o desco...