PU-PUM ...

Pu-pum

Una llàgrima queia,

resseguint les corbes simètriques del teu rostre,

entre el fum i la boira...

Que n’eren, de boniques,

les teves formes.

La teva veu, sensual... preciosa.

Els teus ulls, grans i negres.

Els teus llavis,

fets per ser besats.

Com em costava acomiadar-me.

Deixar-te anar.

I encara ara,

dècades més tard,

el meu cor et crida

amb batecs constants:

pu-pum... pu-pum... pu-pum...

Sons d’un instant,

d’un record,

d’un amor

que se’m va quedar encallat

en algun lloc del cor

i que els anys,

per més que hagin passat,

mai no han pogut

arrossegar mar endins.

Més enllà de la memòria

d’aquells moments

que em van fer sentir tan viu,

avui puc dir-me:

Ho vas provar.

Amb por.

Vulnerable.

Amb el risc de perdre’t.

Però també amb la certesa

que, per més mal que puguin fer,

hi ha instants

que es tornen eterns.