LA MEVA GERMANA.

(A la Gemma, pels seus seixanta anys)

Hi ha qui estima amb grans paraules, amb fanfàrria i focs artificials.

I hi ha qui estima sense dir-ho. Amb fets.

Tu ets d'aquests.

Quan miro enrere, veig la noia que sempre feia de pont entre els grans i jo, que vaig arribar tard a la festa.

La Cristina era vida. L'Antonio, previsió. Tu... pragmatisme.

Encara et sento dient:

"Si vols estar guapo, has de patir..."

...mentre em cordaves l'últim botó de la camisa.

Recordo quan et posaves davant de la mare si jo alçava massa la veu.

La que venia quan plorava.

La dels pastissos de galeta i mantega.

La que em treia de l'amagatall i m'obligava a sortir a viure.

Recordo els hospitals.

Aquell blanc que feia mal. Aquella olor de desinfectant.

I tu, allà.

Quan la mare ja no podia més, quan només volia descansar.

Sempre hi eres.

Amb tu sempre he pogut parlar.

Escoltes.

I, si convé, també saps callar.

Lluitadora.

Orgullosa de ser dona.

No li facis un comentari masclista... o descobriràs que la tendresa també sap plantar cara.

Ets més d'acció que de paraules tendres.

Com gairebé tots a casa.

El sensible... ja faig prou feina jo pels tres germans que quedem.

Perquè la gran va marxar... i amb ella també una amiga.

Ets prudent, però no vius amb por.

Veus el mal.

Li poses nom.

El mires de cara.

I continua caminant.

Mare magnífica.

Propera.

Sense altivesa.

Els pares sempre deien:

"Si algun dia has de parlar amb algú... parla amb la Gemma."

Perquè uneixes.

Ets el pont entre el pragmatisme de casa i aquest cap meu, que sovint es perd massa endins.

Han passat seixanta anys.

I encara parles tan ràpid que a vegades no sé si estàs parlant... o esternudant paraules.

Si rius, rius de debò.

Si plores, no t'amagues.

Analitzes els acudits fins a deixar-los sense escapatòria.

Així que, amb els acudits negres... millor no jugar-hi.

Has criat dos fills.

Dues persones diferents.

Dos camins.

I n'estàs orgullosa.

A casa no som gaire de dir "t'estimo".

Per treure'n un, gairebé cal un eclipsi.

Però he après una cosa.

La manca de paraules mai no ha pogut amagar l'amor.

Només el vesteix d'una altra manera.

Sense orquestra.

Sense focs artificials.

Com una bona banda.

Cadascú amb el seu instrument.

I avui...

avui només vull dir-te una cosa.

Gràcies.

Per ser pont.

Per ser refugi.

Per ser germana.

I...

benvinguda a la sisena planta.

Feliç aniversari, Gemma. ❤️