A QUI BUSQUEU?

Com en sabeu, d'embolicar la troca...

Tots vosaltres que parleu de Déu amb la panxa plena,
que agafeu la Bíblia —la vostra, interpretada a conveniència—
i la convertiu en arma per ferir.

Com en sabeu, de sembrar por,
d'alimentar mentides
i d'amagar-vos sota dogmes i doctrines,
construint un Déu fet a la vostra mida:
petit, venjatiu, domèstic.

Llegiu sense voler entendre,
amb més prejudicis que amor,
amb més por que misericòrdia.

I crideu el seu nom amb les mans alçades al cel,
o agenollats amb el cap ajupit,
mentre feu més petit aquell que teniu al costat.

I jo us pregunto:

A qui busqueu realment?

A Déu...
o a la imatge que us heu construït d'Ell?

Convertiu cada paraula en una certesa,
cada interpretació en una frontera,
cada dubte en una amenaça.

I torneu a fer el mateix:

convertiu Déu en un jutge cruel,
en un vigilant de consciències,
en algú que castiga qui no pensa,
no estima
o no viu com vosaltres heu decidit.

Fins i tot heu donat rostre al mal,
l'heu vestit amb les vostres pors,
heu assenyalat persones, cossos, desitjos i diferències,
i massa vegades els heu anomenat «món»,
com si tot allò que no compreneu
hagués de ser enemic de Déu.

Us aferreu a les cartes d'un home anomenat Pau.

Inspirades? Potser.

Però Pau no era Déu.

Era un home.
Un home que buscava, pensava, discutia, aprenia
i intentava comprendre què havia passat
després de Jesús.

I massa vegades heu convertit inspiració en sentència,
interpretació en llei,
i llei en condemna.

Manegueu l'Escriptura per justificar allò que ja pensàveu abans d'obrir-la.

I entre les seves pàgines hi conviuen llum, història, ferides, saviesa, cultura, por, esperança
i la petjada d'homes que també intentaven entendre Déu.

Per això jo també he de vigilar.

Perquè podria condemnar-vos
amb la mateixa facilitat amb què denuncio que vosaltres condemneu.

Podria fabricar-me també un Déu a la meva mida.

I aleshores...

¿en què seria diferent?

Per això no us dic que jo tingui Déu.

Us pregunto on és l'amor.

Perquè quan la fe humilia,
quan la doctrina esclafa,
quan la culpa paralitza,
quan una persona és menyspreada en nom del cel,
alguna cosa s'ha torçat pel camí.

Potser repetim una actitud tan antiga com nosaltres mateixos:

fer servir Déu per justificar el poder,
la por
i la necessitat de tenir raó.

Per perseguir ànimes que estimen,
que abracen,
que perdonen,
que busquen
i que potser no necessiten els nostres temples
per dirigir-se al Pare.

I, tanmateix, aquell mateix Pau a qui invoqueu tant
va escriure als corintis:

«L'amor tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.»

I també els va advertir quan discutien:

«Jo sóc de Pau.»
«Jo, d'Apol·ló.»
«Jo, de Cefes.»

Com si Déu pogués repartir-se en bàndols.

Deixeu, doncs, de convertir el vell en una presó.
I no convertiu tampoc el nou en una altra.

Feu alguna cosa veritablement nova:

estimeu.

Perquè a Déu no se'l compra amb paraules buides,
ni amb oracions que fan petites les persones,
ni amb crits de guerra,
ni amb doctrines utilitzades com pedres.

No imposeu Déu.

Busqueu-lo.

I abans d'assenyalar algú,
pregunteu-vos:

A qui busco jo?

Al Déu que és...

o al Déu que necessito fabricar
perquè em doni la raó?

Jo només sé cap on vull mirar.

Cap a aquell que s'acostava als rebutjats,
que tocava els intocables,
que menjava amb els assenyalats
i que posava la persona abans que la norma.

Perquè, si alguna paraula mereix quedar dempeus
quan totes les nostres doctrines hagin callat,
potser serà aquesta:

Amor.

Déu no és propietat nostra.

No cap dins les nostres fronteres.

No necessita que el defensem destruint ningú.

I si és cert allò que llegim:

Déu és Amor.

Aleshores l'amor no pot ser l'arma.

Ha de ser el camí.