GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Estic atrapat entre la incredulitat i la negació, buscant-te entre records, a veure si em parles, si puc trobar-te. En un núvol boirós que em té intentant veure’t. Perquè els anys i les experiències viscudes no desapareguin. Una lluita contra la raó, fent servir tota la meva imaginació per parlar amb tu un cop més. Sé que ens vas deixar fa molt temps. Sé que la teva mort era buscada, volguda, esperada. ...Ho sé. I no sentir, no poder o no voler acceptar-ho, em té presoner. Em té buscant... I et trobaré. Perquè tu eres tossut, però jo, vell amic, també ho sóc. Prou tossut per moure la realitat i la superstició, l’espiritualitat i la creença, per anar més enllà de la ciència i tornar-te a escoltar. Encara et delates en els detalls: al teu comiat, el taronja manava. Com si fins marxant volguessis entrar fent soroll de vida. Però també et diré una cosa: Si has de marxar, no m’esperis. Jo vindré allà on siguis, on el temps no existeix, on el no-res i el silenci, com un gran teló...

Silenci... Tranquil·litat, pau i alegria. On tot eren riures, hi ha crescut un rosal de roses taronges. El Tremendo descansa. No crideu ni us espanteu. No ho voldria pas. Ell, més aviat, ens mouria a recordar-lo amb alegria. Mireu... Veieu aquell estel i els colors taronges del cel? És ell, fent-nos una broma. Ara no té anys, ni li passa el temps. No té gana ni té set. No li cal res. És energia que ha tornat a l’origen d’on neix tota persona. Escolteu... Tanqueu els ulls. Respireu curt i profund. Agafeu aire, i deixeu que en sortir s’endugui tota pena, tot record amarg. Penseu en ell. I sentiu com us crida amb una imatge. Cadascú tindrà la seva. I tots notareu una calma estranya i bona, com una mà invisible posada a l’espatlla. Perquè no és el mateix marxar amb la por d’aquells que s’aferren a la vida, que arribar-hi dret, mirant-la als ulls. Ell tenia una cita amb ella. Ja duia la seva camisa taronja i s’havia perfumat. Duia el cor com qui porta un ram de flors, i aquella ...

Quan vingui el moment, què vindrà... Seré el que el moment em demani. Si vull plorar, ploraré. Si vull cridar, m’hi deixaré la veu. Si em ve silenci, seré silenci. Ai vida, que n’ets de senzilla i complicada. A cops ets tota carícia, i a voltes, onades enormes colpejant la platja. Qui soc? em pregunto ara. Per què no em reconec? No em sento. Crec que soc una pantalla apagada, i la pel·lícula que mirava continua a les ombres, sense imatges. No és una mort natural. És la resposta continuada a massa cops i bastonades. Ho he vist. Per això no és llàstima el que sento. No. Sento orgull, perquè t’he vist lluitar sense forces, pels teus drets. Molts ho deixen morir en paraules. Tu ho has viscut i ho has vençut a força de no rendir-te. Si em pregunten què sento, no sabria explicar-me. Sento la fi del dolor d’un amic que ja no podia amb la seva ànima. I també pensaments foscos sobre qui el va dur a aquesta mort anunciada. No es pot parlar de culpables ni víctimes. Això em diu el cap...

Que li dius algú amb qui has compartit una vida i decideix morir. Perquè viure se li fa insuportable.  T'acompanyo.  Estic amb tu. Ho entenc. L'amor,  el de debò,  només busca una cosa. La felicitat del que estima. El meu amic Pere va morir vivint per defensar el que creia era just. Pero un sap que la justícia es una meuca malauradament.  Qui paga guanya  Qui fa mes soroll es escoltat Pero qui ve amb veritats Sembla l'imbecil de l'historia.  Raó... qui la té realment. Som imperfectes tots Ningú es salva . Ningú es Sant ni dimoni. Tinc una espina clavada al cor.  I al mateix temps un rosal que em perfuma l'ànima.  Tinc tantes històries,  tants moments viscuts. Que el que em queda per viure no s'ho acaba. No tinc por. Ni un dolor que no es quedi marcat  Dons lo que more es físic I el que tinc viurà amb mi eternament. Jo crec que mai marxen I conec l'amic que tantes coses em viscut. Si algú em ve amb hòsties se perfectament...