QUAN LA MORT VA SOMRIURE: EL TREMENDO DESCANSA.

Silenci...

Tranquil·litat, pau i alegria.

On tot eren riures,

hi ha crescut un rosal de roses taronges.

El Tremendo descansa.

No crideu ni us espanteu.

No ho voldria pas.

Ell, més aviat, ens mouria

a recordar-lo amb alegria.

Mireu...

Veieu aquell estel

i els colors taronges del cel?

És ell, fent-nos una broma.

Ara no té anys,

ni li passa el temps.

No té gana ni té set.

No li cal res.

És energia

que ha tornat a l’origen

d’on neix tota persona.

Escolteu...

Tanqueu els ulls.

Respireu curt i profund.

Agafeu aire,

i deixeu que en sortir

s’endugui tota pena,

tot record amarg.

Penseu en ell.

I sentiu com us crida

amb una imatge.

Cadascú tindrà la seva.

I tots notareu

una calma estranya i bona,

com una mà invisible

posada a l’espatlla.

Perquè no és el mateix

marxar amb la por

d’aquells que s’aferren a la vida,

que arribar-hi dret,

mirant-la als ulls.

Ell tenia una cita amb ella.

Ja duia la seva camisa taronja

i s’havia perfumat.

Duia el cor

com qui porta un ram de flors,

i aquella mirada autèntica

que no demanava permís per ser.

Quan la Mort el veié,

li va somriure.

I li digué:

—Pocs són els qui m’han buscat com tu.

Ell li respongué:

—Pocs seran els qui han volgut trobar-te.

No ets condemna,

sinó una bocanada d’aire fresc.

Llavors tots dos

van sortir per una porta daurada.

Ell encara va fer l’ullet,

amb aquell gest tan seu.

I la Mort

va esclatar a riallades.