ALLO QUE CAP SILENCI HA SABUT ENDUR-SE.

Estic atrapat entre la incredulitat i la negació,

buscant-te entre records, a veure si em parles,

si puc trobar-te.

En un núvol boirós

que em té intentant veure’t.

Perquè els anys

i les experiències viscudes

no desapareguin.

Una lluita contra la raó,

fent servir tota la meva imaginació

per parlar amb tu un cop més.

Sé que ens vas deixar fa molt temps.

Sé que la teva mort era buscada, volguda, esperada.

...Ho sé.

I no sentir,

no poder o no voler acceptar-ho,

em té presoner.

Em té buscant...

I et trobaré.

Perquè tu eres tossut,

però jo, vell amic, també ho sóc.

Prou tossut

per moure la realitat i la superstició,

l’espiritualitat i la creença,

per anar més enllà de la ciència

i tornar-te a escoltar.

Encara et delates en els detalls:

al teu comiat, el taronja manava.

Com si fins marxant

volguessis entrar fent soroll de vida.

Però també et diré una cosa:

Si has de marxar,

no m’esperis.

Jo vindré allà on siguis,

on el temps no existeix,

on el no-res i el silenci,

com un gran teló, oculten

allò que cap silenci ha sabut endur-se:

l’estimar.