EL RETORN A CASA. ESCRIT EN CATALÀ, CASTELLA,ANGLES,FRANCES,ALEMANY I ITÀLIA.
EL RETORN A CASA
Era un errant sense rumb,
buscant en la nit el que el dia em negava.
Prohibit, desafiant, excessos sense mesura,
un joc infinit on només es perd.
El preu? La meva pròpia destrucció.
Esclau de la festa, del vici, del temps.
Festes eternes, quan el sol mor
i la lluna calla el seu lament.
El límit era un miratge estrany,
sense principi, sense final.
Jugava amb la mort com qui juga a cartes,
l’aposta: la vida; el premi: el buit.
Era un mestre del caos,
rei sense regne, espectre borrós.
Les ombres grotesques eren refugi,
de gresca en gresca, fugint de mi.
Vaig ser captaire d’atenció,
un crit silenciós enmig de la multitud.
Jo contra tots, dins contra mi,
esclau del soroll per no sentir el buit.
Però un dia el fons em va parlar,
i per primer cop, vaig escoltar.
No era una veu externa,
era un record oblidat, una veritat enterrada.
Vaig veure’m en el mirall
i el mirall em mirava.
Em cridava a trencar les cadenes,
a tornar a casa, a tornar a l’origen.
I en aquell silenci vaig entendre:
No he estat mai sol, mai he estat abandonat.
El que buscava en l’excés,
sempre havia estat dins meu.
Déu no era un dogma,
ni una doctrina freda i buida.
Era la veritat que cridava en el meu interior,
esperant que jo l’escoltés.
No era una religió,
sinó l’essència, el batec de la vida,
la força que sosté l’univers,
l’amor que sempre m’havia esperat.
Ara ja no jugo amb la mort,
ara aposto per la vida.
I aquest, sí, és el millor premi:
tornar a casa, tornar a mi mateix,
tornar a la Llum.
Aquí tens les traduccions del poema:
CASTELLANO
EL REGRESO A CASA
Era un errante sin rumbo,
buscando en la noche lo que el día me negaba.
Prohibido, desafiante, excesos sin medida,
un juego infinito donde solo se pierde.
¿El precio? Mi propia destrucción.
Esclavo de la fiesta, del vicio, del tiempo.
Fiestas eternas, cuando el sol muere
y la luna calla su lamento.
El límite era un espejismo extraño,
sin principio, sin final.
Jugaba con la muerte como quien juega a cartas,
la apuesta: la vida; el premio: el vacío.
Era un maestro del caos,
rey sin reino, espectro borroso.
Las sombras grotescas eran refugio,
de juerga en juerga, huyendo de mí.
Fui un mendigo de atención,
un grito silencioso en medio de la multitud.
Yo contra todos, hasta contra mí,
esclavo del ruido para no sentir el vacío.
Pero un día el abismo me habló,
y por primera vez, escuché.
No era una voz externa,
era un recuerdo olvidado, una verdad enterrada.
Me miré en el espejo
y el espejo me miraba.
Me llamaba a romper las cadenas,
a regresar a casa, a volver al origen.
Y en aquel silencio entendí:
Nunca estuve solo, nunca fui abandonado.
Lo que buscaba en el exceso,
siempre había estado dentro de mí.
Dios no era un dogma,
ni una doctrina fría y vacía.
Era la verdad que gritaba en mi interior,
esperando
Ahora ya no juego con la muerte,
ahora apuesto por la vida.
Y ese, sí, es el mejor premio:
volver a casa, volver a mí mismo,
volver a la Luz.
Aquí tens les traduccions del poema:
CASTELLANO
EL REGRESO A CASA
Era un errante sin rumbo,
buscando en la noche lo que el día me negaba.
Prohibido, desafiante, excesos sin medida,
un juego infinito donde solo se pierde.
¿El precio? Mi propia destrucción.
Esclavo de la fiesta, del vicio, del tiempo.
Fiestas eternas, cuando el sol muere
y la luna calla su lamento.
El límite era un espejismo extraño,
sin principio, sin final.
Jugaba con la muerte como quien juega a cartas,
la apuesta: la vida; el premio: el vacío.
Era un maestro del caos,
rey sin reino, espectro borroso.
Las sombras grotescas eran refugio,
de juerga en juerga, huyendo de mí.
Fui un mendigo de atención,
un grito silencioso en medio de la multitud.
Yo contra todos, dentro contra mí,
esclavo del ruido para no sentir el vacío.
Pero un día el abismo me habló,
y por primera vez, escuché.
No era una voz externa,
era un recuerdo olvidado, una verdad enterrada.
Me miré en el espejo
y el espejo me miraba.
Me llamaba a romper las cadenas,
a regresar a casa, a volver al origen.
Y en aquel silencio entendí:
Nunca estuve solo, nunca fui abandonado.
Lo que buscaba en el exceso,
siempre había estado dentro de mí.
Dios no era un dogma,
ni una doctrina fría y vacía.
Era la verdad que gritaba en mi interior,
esperando que yo la escuchara.
No era una religión,
sino la esencia, el latido de la vida,
la fuerza que sostiene el universo,
el amor que siempre me había esperado.
Ahora ya no juego con la muerte,
ahora apuesto por la vida.
Y ese, sí, es el mejor premio:
volver a casa, volver a mí mismo,
volver a la Luz.
ENGLISH
THE RETURN HOME
I was a wanderer without direction,
seeking in the night what daylight denied me.
Forbidden, defiant, excess without limit,
an endless game where only loss awaited.
The price? My own destruction.
A slave to the night, to vice, to time.
Endless parties, where the sun dies
and the moon silences its lament.
The limit was a strange mirage,
without beginning, without end.
I played with death like a gambler,
the bet: my life; the prize: the void.
I was a master of chaos,
a king without a kingdom, a fading ghost.
Grotesque shadows were my shelter,
from one revelry to another, running from myself.
I was a beggar for attention,
a silent scream in a crowded room.
Me against all, within against myself,
a slave to noise, drowning out the emptiness.
But one day, the abyss spoke to me,
and for the first time, I listened.
It wasn’t an external voice,
but a buried truth, a forgotten call.
I looked into the mirror,
and the mirror stared back.
It called me to break my chains,
to return home, to return to the source.
And in that silence, I understood:
I had never been alone, never abandoned.
What I sought in excess
had always been within me.
God was not a dogma,
nor a cold and empty doctrine.
He was the truth whispering inside me,
waiting for me to hear.
Not a religion,
but the essence, the heartbeat of life,
the force that holds the universe,
the love that had always waited for me.
Now I no longer gamble with death,
now I bet on life.
And that, indeed, is the greatest prize:
to return home, to return to myself,
to return to the Light.
DEUTSCH
DIE HEIMKEHR
Ich war ein Wanderer ohne Richtung,
suchte in der Nacht, was der Tag mir verweigerte.
Verbotenes, Herausforderndes, Maßlose Exzesse,
ein endloses Spiel, in dem man nur verlieren kann.
Der Preis? Meine eigene Zerstörung.
Ein Sklave der Nacht, des Lasters, der Zeit.
Endlose Feste, wenn die Sonne stirbt
und der Mond sein Klagelied verstummen lässt.
Die Grenze war eine seltsame Fata Morgana,
ohne Anfang, ohne Ende.
Ich spielte mit dem Tod wie ein Spieler,
der Einsatz: mein Leben; der Gewinn: die Leere.
Ich war ein Meister des Chaos,
ein König ohne Reich, ein verblassender Schatten.
Groteske Schatten waren meine Zuflucht,
von einer Feier zur nächsten, auf der Flucht vor mir selbst.
Ich war ein Bettler nach Aufmerksamkeit,
ein stummer Schrei in einer lauten Menge.
Ich gegen alle, innen gegen mich,
ein Sklave des Lärms, um die Leere nicht zu spüren.
Doch eines Tages sprach der Abgrund zu mir,
und zum ersten Mal hörte ich zu.
Es war keine äußere Stimme,
sondern eine vergessene Wahrheit, ein vergrabenes Echo.
Ich blickte in den Spiegel,
und der Spiegel blickte zurück.
Er rief mich, meine Ketten zu brechen,
nach Hause zurückzukehren, zur Quelle zurückzufinden.
Und in dieser Stille verstand ich:
Ich war nie allein, nie verlassen.
Was ich in der Maßlosigkeit suchte,
war immer in mir gewesen.
Gott war kein Dogma,
keine kalte, leere Lehre.
Er war die Wahrheit, die in mir flüsterte,
wartend, dass ich sie höre.
Keine Religion,
sondern die Essenz, der Herzschlag des Lebens,
die Kraft, die das Universum trägt,
die Liebe, die immer auf mich gewartet hat.
Jetzt spiele ich nicht mehr mit dem Tod,
jetzt setze ich auf das Leben.
Und das ist der größte Gewinn:
nach Hause zurückzukehren, zu mir selbst,
zurück ins Licht.
Francès
Être perdu, errant sans but, sans lumière, sans étoile.
Je cherchais l’interdit, le tabou, l’extrême, un jeu sans fin.
Le prix ? Ma propre destruction, esclave de la nuit et des désirs.
Des fêtes sans fin, où le soleil meurt et la lune se tait.
La limite était un mirage, sans début précis, mais une fin obscure.
Je jouais avec la mort comme on joue aux cartes,
Ma mise : la vie. Mon gain : le vide.
J’étais un maître du chaos, un roi sans royaume, une ombre floue.
Les ténèbres étaient mon refuge, d’ivresse en ivresse,
Fuyant ce que j’étais vraiment.
Seul, perdu dans la foule,
Moi contre le monde, et pire encore, moi contre moi.
Esclave des vices, du désir, du temps,
Fuyant le silence, cet ennemi redouté.
Mais un jour, le fond m’a parlé,
Et pour la première fois, j’ai écouté.
J’ai brisé les chaînes de mon passé,
Tout renversé, renaissant de mes cendres.
J’ai regardé dans le miroir, et le miroir m’a regardé.
J’ai entendu ce que je refusais d’entendre.
J’ai appris à choisir ce qui élève,
Et à jeter ce qui détruit.
Se défaire du poids du passé n’est pas facile,
Après avoir tant mendié l’attention.
Mais aujourd’hui, je marche d’un pas sûr,
Un homme nouveau, une nouvelle direction.
Je ne joue plus avec la mort,
Aujourd’hui, je mise sur la vie.
Et voici la plus grande vérité :
Le retour à la maison, c’est le retour à l’Origine.
Ce que nous cherchons, c’est ce dont nous sommes issus :
L’Amour pur, la Lumière, la Vérité.
Italià
Essere perduto, vagare senza meta, senza luce, senza stella.
Cercavo il proibito, il tabù, l’estremo, un gioco infinito.
Il prezzo? La mia stessa distruzione, schiavo della notte e del desiderio.
Feste senza fine, dove il sole muore e la luna tace.
Il limite era un miraggio, senza un inizio certo,
ma con una fine oscura.
Giocavo con la morte come si gioca a carte,
La mia puntata: la vita. Il mio premio: il vuoto.
Ero un maestro del caos, un re senza regno, un’ombra sbiadita.
Le tenebre erano il mio rifugio, da eccesso a eccesso,
Fuggendo da me stesso.
Solo, perso tra la folla,
Io contro il mondo, e peggio ancora, io contro di me.
Schiavo dei vizi, del desiderio, del tempo,
Fuggendo il silenzio, il nemico più temuto.
Ma un giorno il fondo mi ha parlato,
E per la prima volta, ho ascoltato.
Ho spezzato le catene di ciò che ero,
Ho distrutto tutto per rinascere dalle ceneri.
Ho guardato nello specchio, e lo specchio mi ha guardato.
Ho sentito ciò che rifiutavo di ascoltare.
Ho imparato a scegliere ciò che innalza,
E a scartare ciò che distrugge.
Liberarsi dal peso del passato non è facile,
Dopo aver tanto mendicato attenzione.
Ma ora cammino con passo sicuro,
Un uomo nuovo, una nuova direzione.
Non gioco più con la morte,
Ora punto sulla vita.
E questa è la verità più grande:
Tornare a casa è tornare all’Origine.
Ciò che cerchiamo è ciò da cui proveniamo:
L’Amore puro, la Luce, la Verità.
Comentarios
Publicar un comentario