QUAN ET VEIG PATIR
Quan et veig patir Quan et veig patir, quan et veig amb l’esperança perduda, voldria entrar dins la teva ment esmicolada i posar-hi la llum que fa que, cada dia, sigui com sigui, em doni força. Ja no parlo de Déu, perquè malauradament tu veus el Déu de les esglésies, aquell Déu llunyà, amb menys empatia que un psicòpata. Jo hi veig llum —una que mai s’apaga. És amor, amb tot el que implica. Quan ets amb mi, sembla que tornis. Puc veure l’home íntegre, inquebrantable, aquell que amb paraules feia callar les bèsties, el que caminava pels carrers i tothom respectava. No escolto la gent, perquè la gent no sap qui ets. La gent és pura façana: res per dins, sense ànima. Tu, que has fet de pont, que has ajudat fins i tot aquells que no s’ho mereixien, ara et veig lluitant contra la vida, com un Quixot modern que no vol cedir, encara que li vagi la existència. I em dius: “Vull morir. Estic cansat. Estic destrossat. La meva vida és una tempesta, i els llamps em to...