QUAN ET VEIG PATIR

Quan et veig patir

Quan et veig patir,
quan et veig amb l’esperança perduda,
voldria entrar dins la teva ment esmicolada
i posar-hi la llum que fa que,
cada dia, sigui com sigui,
em doni força.

Ja no parlo de Déu,
perquè malauradament tu veus el Déu de les esglésies,
aquell Déu llunyà, amb menys empatia que un psicòpata.
Jo hi veig llum —una que mai s’apaga.
És amor, amb tot el que implica.

Quan ets amb mi, sembla que tornis.
Puc veure l’home íntegre, inquebrantable,
aquell que amb paraules feia callar les bèsties,
el que caminava pels carrers i tothom respectava.

No escolto la gent,
perquè la gent no sap qui ets.
La gent és pura façana:
res per dins, sense ànima.

Tu, que has fet de pont,
que has ajudat fins i tot aquells que no s’ho mereixien,
ara et veig lluitant contra la vida,
com un Quixot modern
que no vol cedir, encara que li vagi la existència.

I em dius:
“Vull morir.
Estic cansat.
Estic destrossat.
La meva vida és una tempesta,
i els llamps em toquen, cremant-me.
És tan gran el meu dolor
que no sento més que cops,
i els batecs del meu cor
són trets que m’acribillen.”

Jo escolto.
I encara que et voldria viure,
seria per egoisme.
Estimar va més enllà del que és políticament correcte.
De fet, quan ens ha importat això?
Si el que és correcte mata la veritat i ens encadena.

Si un dia tu em faltessis,
ploraria la teva mort,
però celebraria el final del teu patiment —
aquest que fa del present una condemna.

Sé que has lluitat, i lluites.
No he vist mai un mort donar tanta guerra,
ni un condemnat posar-hi tant,
perquè els que hi són
mai puguin dir que no vas provar-ho tot,
absolutament tot i més.

Algun dia potser em preguntaran per tu.
Qui vingui amb noblesa trobarà una paraula amable,
i potser una explicació:

“El Pere era noble,
era llum, era foc, era obstinat.
Va morir defensant principis
que avui pocs entenen i quasi ningú segueix:
veritat, justícia...

El va matar l’orgull i la mentida,
perquè no abaixava el cap,
no callava —
no en sabia.

Un home que vivia en un temps que no era el seu.
L’únic amb qui podia parlar,
l’únic que m’entenia.

I sí, fa mal.
Però més dolor em fa veure com el món el mata,
i com, a pesar de tot,
mai es rendia.”