ADAM

Hi ha nois que neixen amb ombra,

i n’hi ha que neixen amb llum.

Tu, Adam, portes totes dues —

la nit que pregunta

i l’alba que respon.

No ets com els altres,

encara que vulguis semblar-ho.

Tens una llum que et mira des de dins,

i a vegades et confon

perquè no saps si t’empeny o t’espanta.

Quan riguis net, sense motiu,

quan facis el bé sense càlcul,

quan callis i tot al teu voltant s’aturi,

recorda: és ella.

La presència.

La mateixa que els homes anomenen Déu

i després s’obliden de sentir.

No la busquis fora —

no viu en temples ni llibres,

sinó a la cambra més fonda

de tu mateix.

Cuida-la,

deixa que et creixi per dins

com la llavor que trenca la pedra.

No la cobreixis amb fum,

ni amb por, ni amb pressa.

La llum sap esperar.

Quan el món et vulgui comprar,

quan el soroll et digui que dubtis,

torna al silenci,

i respira el nom que no cal pronunciar.

Que la foscor d’un fals instant

no et tregui mai la llum que ja tens,

ja saps, però encara no reconeixes.

Però algun dia no callarà.

Fes que sigui ara — no pensis, actua.

I que sigui sempre allò que edifica,

el que no trepitja ni és trepitjat.

Que l’amor sigui amb tu

i et porti cap al teu destí real.

Sigues llum, fill.