PERDUA.

Hi ha cops que maten,

i no són cops violents,

sinó paraules.

Sempre he volgut ser bo,

ser just, ser autèntic.

Però no sempre ho he aconseguit.

Hi ha moments en què les meves bones intencions

han fet un mal irreparable.

Quan això em passa,

he volgut morir.

Jo, que li canto a la justícia,

tinc per llengua una espasa:

fereix i mata

quan vol guarir i crear ponts,

mai murs.

He fet mal. Sóc culpable.

Ho he fet amb intenció? No.

Però ho he fet, i això em mata.

Quan estimes dues persones

és difícil ser just.

Inclús ometent noms,

pots fer un mal terrible.

I ara em sento perdut,

dolgut… sol.

Ja no em parla qui estimava,

i aquell lloc on arribava i em sentia a casa

ara és l’espai on he de conviure

amb qui no em pot veure

perquè em veu com a traïdor.

Jo tan sols volia ajudar.

Sóc imperfecte,

però sóc honest.

Dic la veritat encara que em colpegi,

dic la veritat encara que ho perdi tot.

La vida embrutada pels homes

ja menteix prou;

jo vull obrir camí a la veritat

on l’amor respiri.

He perdut i he guanyat.

El cop m’ha obert els ulls.

El dolor de la pèrdua m’ha sacsejat,

i ara veig com és, realment,

qui pensava que era com una filla:

he vist el seu egoisme i la seva por,

he vist com el seu ego

podia tapar la seva pròpia bellesa.

I no la culpo.

Cadascú té la seva ferida.

Jo n’he tingut tantes…

que he après a creure en l’amor

a base d’hòsties gegants

que quasi em maten,

quasi em deixen sense cor.

Però dins meu,

més fort que el dolor,

tinc Déu mateix

que em sana i m’ensenya

a través de l’amor.

Per més cops que la ignorància em doni,

quan ho veig…

em fa més fort.