GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Què passa realment quan un cos mor? Resta la seva energia. La seva essència impregna els voltants, com un perfum amable que no s’esvaeix amb el temps. El cos és un vestit: envellix, es gasta, i un dia es deixa anar. Però allò que l’habitava no desapareix. L’ànima és energia, i l’energia no mor: es transforma, es barreja amb tot el que existeix. No els veurem amb els ulls, aquells que ja són essència. Però els sentirem amb una força que no parla, sinó que recorda. No amb paraules que ressonen, sinó amb moments que ens acompanyen. Per això, no estiguem tristos. Els qui han marxat respiren amb nosaltres. Han tornat a l’origen: a aquest espai infinit on la vida neix, on som part del tot i no marxem mai. Ens podeu escoltar. Ens podeu sentir. Podeu riure o plorar amb nosaltres. Només cal silenci. I respiració. Tancar els ulls. Recordar una imatge, un instant. I allà ens trobarem: en aquell espai on la ment i l’ànima es toquen, on els records viuen —no dins la memòria— sinó eterna...

Escolteu tots! El crit de la desesperació. Escolteu! El batec d’un cor que s’apaga. Mireu com camina… Arrossegant l’ànima, com un condemnat a mort que ha perdut tota esperança. Mireu-lo! És un mort amb vida. Qui l’ha matat? L’orgull ferit, el pensament cansat, la traïció dels que pensava que l’estimaven. Mireu tots! Duu a les mans una rosa negra, sense espines. Les espines les porta clavades al cor, mentre busca amb la mirada aquell camí fosc que el dugui a l’altra vida. I deixeu que us digui. Com a testimoni viu: ha lluitat. Fins quedar sense veu. Que ningú gosi dir que va ser un covard. Poema dedicat al Pere. Amb tot el meu carinyo. Gerard Foz Bosch.  Autor

Puedo perdonarlo todo. Dejar que la mierda caiga y no volver a cargarla en la espalda. Pero hay nombres que no se borran. Manos que tocaron lo sagrado con dedos sucios. Gente que confundió tu bondad con permiso. Puedo mirar a los ojos del que hiere y de la muchacha que aún cree. En ambos reconozco el mismo temblor, el mismo dolor antiguo, esa herida que cambia de rostro pero no de voz. Al que golpea. Al que cae. Nunca supe creer en promesas cerradas. El enamoramiento es un sueño que se sueña despierto, y pensar que alguien será tuyo para siempre es querer detener el agua con las manos. Yo no engaño. Por eso camino solo, ligero, sin jaulas. El amor joven es un papel lanzado al viento. No elijas el lugar de la caída. El viento no entiende de deseos. Si creíste que sería eterno, no fue culpa del aire. No celebro al rompecorazones. Una vez fui uno. Aprendí demasiado tarde que romper ilusiones también rompe al que golpea. Si alguien lee esto, que no lo entienda con la cabeza. Qu...