GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Albert i Andrea Dos camins que un dia es creuaren, com estrelles en una mateixa constel·lació. Sense pressa, sense estridències, l’amor es va teixir en cada ocasió. Tu, Andrea, brisa suau del nord, amb la llum als ulls i l’ànima oberta. Tu, Albert, força de mar i terra, cor noble que estima amb veu sincera. Avui prometeu allò que el cor ja sabia, que junts sou llars, somnis i horitzó, que el temps no és pressa, sinó camí, i l’amor, l’essència d’aquesta promesa. Que la vida us regali dies de sol, dies de pluja que us ensenyin a ballar, i cada petjada d’aquest nou viatge sigui un vers que escriviu plegats. --- Albert y Andrea Dos caminos que un día se cruzaron, como estrellas en una misma constelación. Sin prisas, sin estridencias, el amor se tejió en cada ocasión. Tú, Andrea, brisa suave del norte, con luz en los ojos y alma despierta. Tú, Albert, la fuerza del mar y la tierra, corazón noble que ama sin puertas. Hoy prometéis lo que el alma ya sabía, que juntos sois hogar, s...

Quan en la més profunda foscor regnava el món, una força inexplicable va sorgir com un desig. Del caos van néixer els universos, la matèria, els planetes i els cels. La gran pregunta: d’on venim? va tenir moltes respostes, però sempre, en tota cultura, hi havia un a dalt, un centre i un avall . Des dels albors del temps, els homes han intentat respondre: Hi ha alguna cosa més? Els antics adoraven el sol, la llum. Mitjançant la llum veien, caçaven, es protegien, mentre que la nit els condemnava a la ceguesa. Tots tenien un nom per anomenar aquell misteri: Déu. I què significa Déu per a l’home? Un ser suprem, creador de l’univers. Entenc aquell que mira el cel i veu les formes: núvors, el sol, el blau clar, el gris de la tempesta, l’anaranjat del capvespre que saluda la lluna. Tot això és real, ho poden veure els seus ulls. Però també entenc aquell que mira més enllà de les formes i veu amb els seus adentros. Hi ha dos mons: el que veiem i el que sentim. Veus una estrella, però no ...

Que la mort et trobi viu No siguis esclau del que et dius, no creguis totes les teves veus. Hi ha mentides que es fan casa, hi ha cadenes fetes d’ombres. No ets el pes del teu passat, no ets els límits que t’imposes. Ets més, molt més. Ets foc que crema la por, ets llum que travessa la nit. No busquis fora el que ja ets. Escolta el silenci, allà on la veritat et parla sense crits, sense enganys. Sigues lliure, sigues aquí. I quan la mort et cridi el nom, que et trobi viu, despert, sense cadenes, sense por. Amb la certesa de poder dir en un últim adéu: jo he viscut… i no he viscut morint. Que la mort et trobi viu No siguis esclau del que et dius, no creguis totes les teves veus. Hi ha mentides que es fan casa, hi ha cadenes fetes d’ombres. No ets el pes del teu passat, no ets els límits que t’imposes. Ets més, molt més. Ets foc que crema la por, ets llum que travessa la nit. No busquis fora el que ja ets. Escolta el silenci, allà on la veritat et parla ...

EL RETORN A CASA Era un errant sense rumb, buscant en la nit el que el dia em negava. Prohibit, desafiant, excessos sense mesura, un joc infinit on només es perd. El preu? La meva pròpia destrucció. Esclau de la festa, del vici, del temps. Festes eternes, quan el sol mor i la lluna calla el seu lament. El límit era un miratge estrany, sense principi, sense final. Jugava amb la mort com qui juga a cartes, l’aposta: la vida; el premi: el buit. Era un mestre del caos, rei sense regne, espectre borrós. Les ombres grotesques eren refugi, de gresca en gresca, fugint de mi. Vaig ser captaire d’atenció, un crit silenciós enmig de la multitud. Jo contra tots, dins contra mi, esclau del soroll per no sentir el buit. Però un dia el fons em va parlar, i per primer cop, vaig escoltar. No era una veu externa, era un record oblidat, una veritat enterrada. Vaig veure’m en el mirall i el mirall em mirava. Em cridava a trencar les cadenes, a tornar a casa, a torna...

El poema "Hubo un hombre" de Gerard Foz Bosch, publicado el 2 de febrero de 2025, narra la vida de un individuo atormentado por miedos internos y una mente plagada de fantasmas inexistentes. A pesar de su nobleza y deseo de afecto, se encontró en un mundo incapaz de brindarle amor, siendo juzgado e ignorado en su propio hogar, lo que lo llevó al silencio. Desde niño, encontró refugio en la escritura, creando un reino de papel y tinta donde se sentía libre, aunque atrapado en su propia arrogancia y ternura. Intentó escapar de su realidad en múltiples ocasiones, pero siempre regresaba al mismo abismo. Su anhelo de ser amado por todos lo llevó a enfrentarse a su propio ego, simbolizado por un árbol que, tras ser derribado, permitió el nacimiento de algo nuevo de sus raíces secas. Análisis detallado del poema: 1. Atormentado por sombras sin rostro: Interpretación: El protagonista enfrenta miedos indefinidos, ansiedades que carecen de una fuente clara, reflejando inseguridades ...

Donde habita la eternidad Hay un lugar donde todos somos jóvenes, donde la enfermedad non . Oñ existe y la alegría es eterna. Hay un lugar donde recuperamos las fuerzas perdidas, donde nos encontramos en paz y armonía. El camino llamado vida, con sus cuestas empinadas, sus problemas, sus miedos, su ira… desaparece. Allí van los de corazón noble, los que aborrecen la injusticia. Incontables flores llenan el paisaje, de colores que brillan, con un aroma puro que ensancha nuestros pulmones al respirar. Allí estás tú, amigo mío, sentado frente a un río de aguas cristalinas, viendo saltar peces felices, descansando bajo un sauce, admirando la belleza más pura, viendo batir las alas a los ángeles. Fuerte, lleno de brío. Allí, mi viejo amigo, te imagino sonriente. Sano... Indestructible... Sereno y cercano, bajo un sol resplandeciente. Dedicado a mi amigo Iván y a su familia, con todo mi amor.