FERIT.

Entre runes camino,

i el vent m’aixeca la pols a la cara.

Tot allò que vaig creure ferm

s’esmicola.

Sé que hi ha malícia,

però la ignoro,

perquè prefereixo viure amb il·lusió.

Reconec que hi ha moments

que em trauria la vida.

Perquè el cop del món em tira a terra

i no em sé defensar.

Però em para l’amor:

les meves gates,

i la veu que em diu que encara sóc aquí.

Sóc noble,

no sé ferir.

Però el meu ego colpeja

i em deixa buit.

I encara, dins meu,

l’amor no hi cap:

rebossa,

inunda,

esquinça les meves parets.

Estic ferit.

Però no em rendeixo.

Perquè entre la ferida que em dol

i el futur incert,

respira un instant sense nom:

la vida.