AL MEU CUNYAT JOAN

Joan

Recordo amb precisió aquell instant

en què vaig saber que la Cristina es casava.

Plorant, em va dir:

“El Joan ha tingut un accident de cotxe.”

I jo, sense saber encara qui eres,

vaig preguntar:

“Qui és aquest Joan?”

I, en aquella pregunta,

vas entrar a la meva vida.

Et recordo.

Home de poques paraules,

de molts fets.

Sense excuses.

Amb una voluntat que no s’explica,

sinó que s’admira.

Així has estat,

així ets,

i així seguiràs sent.

De tu vaig aprendre

l’art de dir “no em toqueu els collons”

com qui diu “estic viu”.

Una frase que no defensa l’orgull,

sinó la dignitat.

I aquella teva altra —

“ma mare va trigar nou mesos a parir-me”—

encara m’acompanya

quan el món em vol amb presses.

Hem rigut,

ens hem enfadat,

ens hem tornat a trobar.

Sempre ens hem estimat.

Perquè tots dos sabem

que l’amor no depèn de la presència.

Hi és.

Hi serà.

Vam perdre algú que estimàvem.

Tu, una esposa, una ànima germana.

Jo, una germana que m’escoltava

quan ningú no ho feia,

que m’ensenyava amb dolcesa,

que em deixava plorar

i em reprenia amb amor.

D’ella em neix la noblesa més pura,

la certesa que sempre hi ha

una espatlla on reposar,

una veu que aixeca,

un somriure que consola,

una paciència que espera

nou mesos, o tota una vida.

De vosaltres, dos fills,

dos gegants del cor:

un, amb una noblesa que acarona;

l’altre, llamp rebel i fidel,

amb un cor immens i una ment desperta,

fets de la mateixa llum que vosaltres.

T’estimo, Joan.

Em reconec en tu.

Som ànimes lliures,

còmplices del silenci,

que no necessiten gaire per seguir,

perquè l’amor ja ho diu tot.