QUAN UN HOME S'ESGOTA

🖤 Quan un home s’esgota

Poema per al meu amic Pere

Morir…

és deixar un cos que ja no pot.

Un cos que fa anys que demana treva,

que es trenca per dins

i ja no respon.

I nosaltres…

som llum atrapada en carn cansada,

pols d’estrelles

que de vegades s’equivoquen d’època

i acaben vivint en un temps

que no és el seu.

Pere,

fa massa que el món et castiga.

T’ha trinxat la ment,

t’ha mossegat el cos,

t’ha esborrat per dins,

deixant només el record de l’home que eres.

Has provat tots els camins,

tots els medicaments que el cos rebutja,

totes les teràpies que prometen

i no curen.

Has baixat a fons

fins on la ciència, la fe i la boja esperança

no han pogut arribar.

I jo, que et conec,

sé que això no és debilitat.

És desgast.

És cansament acumulat

que t’arrossega…

També sé

que l’orgull t’ha fet mal.

El bo.

El de voler ser tu mateix

fins al final.

El de no voler ser una ombra

en un llit on el món ja no et cap.

Tu no vols morir.

Vols deixar de patir.

I això no és rendició:

és veritat.

I si algun dia te’n vas,

serà el teu cos qui marxi,

no tu.

Tu quedaràs en cada tros de memòria,

en cada any compartit,

en cada ferida que vam tancar junts…

Se’n podrà anar la carn,

però no el que hem viscut.

El temps pot trencar cossos,

però no pot tocar

el que 37 anys han deixat escrit en mi.

I quan el teu pas es perdi,

quan el llit quedi buit

i el silenci ocupi el teu lloc,

no serà un buit:

serà un espai que parla.

Perquè mentre jo visqui, Pere,

tu tindràs lloc dins meu.

Un riu pot acabar el camí,

però quan arriba al mar

continua sent aigua.