VA MORIR DAVANT DE CASA MEVA.

De matinada,

cap a les sis, un home cridava.

Mentre mirava una pel·lícula,

algú et matava.

Queies mort a terra.

Unes llums blaves van cridar la meva atenció.

Policies nerviosos.

Ambulàncies...

Em vaig preguntar:

què passa?

Vaig guaitar per la finestra.

Estès al terra, et vaig veure.

Semblava que dormies.

I ho feies per sempre.

Perquè no et despertaries mai més.

No vaig sentir res.

Ni tan sols sabia que eres mort.

Vaig pensar: un borratxo,

caigut enmig de la carretera.

I no em vaig molestar.

L’endemà ho llegia:

un home assassinat al carrer Amargura, a prop del Simonet.

Ahir, els teus amics es van acomiadar.

Van encendre espelmes vermelles,

penjaren fotos teves,

llegiren pensaments sobre tu.

Algo es va remoure dins meu.

Un home desconegut, assassinat davant de casa meva.

Un estrany.

Un fill. Un germà. Un amic d’algú.

Jove.

Un que mai sabria què hauria estat de la seva vida robada,

per una dona que, pel darrere,

li va seccionar el coll amb un ganivet.

Reflexiono i penso:

si la violència ja no sorprèn,

si es mata per discussions absurdes...

a on hem arribat?

Què li passa a l’ésser humà

quan perd tot sentit,

i es mata tan fàcilment,

alimentant l’horrible fins fer-lo quotidià?