AL MEU TOT

Potser no ho entendràs.

I sincerament, tant me fot.

Ho escric per mi.

Per tu.

Perquè si et perdo, no sé si sabré continuar.

Perquè ets el meu referent. El meu tot.

I no, no parlo d'amor romàntic.

Parlo d’algú que ho ha donat tot, fins i tot quan el cos ja no responia,

perquè els teus fills puguin dir: el pare no es va rendir mai.

I no sé si n’ets conscient, però ets un dels homes més valents que conec.

Perquè continuar vivint quan no tens ganes de viure,

és una guerra diària que molts no podrien ni imaginar.

I t’ho dic sense embuts: no vull que et moris.

Ho dic així.

Sense floritures.

No vull perdre’t.

Però si ho fas, que sàpigues això:

Has lluitat com Don Quixot contra gegants invisibles.

Has parlat com Cyrano, amb orgull, amb passió i amb veritat.

I si mai arribes a marxar, que ningú no gosi dir que no vas resistir.

Perquè has resistit més del que era humà.

Sí, ens hem barallat, fet mal, distanciat.

Però res d’això esborra el que ets per mi.

Ets el meu tot.

El meu exemple.

El meu mirall.

I si demà no hi ets, jo seguiré amb la teva força posada dins meu,

com si encara m'estiguessis bufant a l’orella:

No afluixis, cabró. Tira endavant.

Perquè m’has ensenyat això: a tirar endavant, encara que no hi hagi sortida.

I això no t’ho agrairé mai prou.

Només vull que ho sàpigues.

Que ho sàpigues bé.