CUANDO TODOS CUENTAN...MENOS TU( POEMA BILINGÜE)

 
Quan tots compten… menys tu (CAT)

Me’ls miro
amb afecte
i també amb por.
Perquè parlar fa mal
i callar
és refugi.
No els jutjo.
Només sento
que parlo diferent.
He caigut,
he patit,
he estat esclau del dolor
i de la gent.
A vegades el meu cor
és un volcà
sense destinatari.
Estima
i comprèn.
Tolera.
Discern.
Es perd.
Sóc amor.
Sóc font.
I alhora
sóc jutjat,
incomprès
per parlar diferent.
Proscrit.
I miro els qui estimo
des d’un lloc
que sovint fa mal.
He ferit, sí.
I he sentit aquest dolor,
molt fort.
Em vaig dir a mi mateix:
jo no sóc el que diuen.
Sóc un home senzill
que també necessita ser escoltat.
Que dona amor
i vol ser estimat
pel que és,
amb virtuts
i defectes.
¿No estimo igual
tots els que cauen
entre els meus braços?
Però…
qui em sosté a mi?
Si només he après a donar
com qui comprava afectes.
M’he equivocat.
També he encertat
en molts moments.
Però pesa més l’error,
la crítica,
ser ignorat
sota paraules
que cauen com sentències
sobre el sentenciat.
Defensar-me?
No n’he sabut.
Sempre he sentit
que no m’ho mereixia.
He tingut sort.
He tingut un amic.
Aquell que portes dins,
massa vegades desatès.
També he trobat miralls
entre la gent
que m’han ajudat
a ser qui sempre he volgut.
I lluito
contra les veus
del conformisme.
Sóc rebel.
Sóc submís.
Sóc llum
i ombra.
Els qui estimo
em veuen com he estat.
Tenen paraules
que brillen davant meu
com escuts
i com veritats
sense sentit.
Quan tots compten…
menys tu,
el camí és difícil
i et fas mal.
I calles
quan només vols
ser tu mateix.
T’enfrontes al corrent
perquè sents diferent,
i això
ofèn el món.
I si no parles,
ni tan sols escrivint,
corres el risc
de ser ombra,
quan la teva llum
encara brilla,
encara que desitgis
que fos diferent.

Cuando todos cuentan… menos tú (ES)
Me los miro
con cariño
y también con miedo.
Porque hablar duele
y callar
es refugio.
No los juzgo.
Solo siento
que hablo diferente.
He caído,
he sufrido,
he sido esclavo del dolor
y de la gente.
A veces mi corazón
es un volcán
sin destinatario.
Ama
y comprende.
Tolera.
Discierne.
Se pierde.
Soy amor.
Soy fuente.
Y a la vez
soy juzgado,
incomprendido
por hablar diferente.
Proscrito.
Y miro a los que amo
desde un lugar
que muchas veces duele.
He herido, sí.
Y he sentido ese dolor,
muy fuerte.
Me dije a mí mismo:
yo no soy lo que dicen.
Soy un hombre sencillo
que también necesita ser escuchado.
Que da amor
y quiere ser amado
por quien es,
con sus virtudes
y defectos.
¿Acaso no amo igual
a todos los que caen
entre mis brazos?
Pero…
¿quién me sostiene a mí?
Si solo he aprendido a dar
como quien compraba afectos.
Me equivoqué.
También acerté
en muchos momentos.
Pero pesa más el fallo,
la crítica,
el ser ignorado
bajo palabras
que caen como sentencias
sobre el sentenciado.
¿Defenderme?
No he sabido.
Siempre sentí
que no lo merecía.
Tuve suerte.
Tuve un amigo.
Ese que llevas dentro,
tantas veces desatendido.
También encontré espejos
entre la gente
que me ayudaron
a ser quien siempre he querido.
Y lucho
contra las voces
del conformismo.
Soy rebelde.
Soy sumiso.
Soy luz
y sombra.
Los que amo
me ven como he sido.
Tienen palabras
que brillan ante mí
como escudos
y como verdades
sin sentido.
Cuando todos cuentan…
menos tú,
el camino es difícil
y te haces daño.
Y callas
cuando solo deseas
ser tú mismo.
Te enfrentas a la corriente
porque sientes diferente,
y eso
insulta al mundo.
Y si no hablas,
ni siquiera escribiendo,
corres el riesgo
de ser sombra,
cuando tu luz
sigue brillando,
aunque desees
que sea distinto.


Comentarios

Entradas populares de este blog

DESNUDATE (POEMA EROTICO)

POEMA DE AMOR PARA MARIANA

DESNUDA(POEMA EROTICO)