Antonio i Rocío.

ALLÒ QUE NO ENS DIEM

Ja éreu amics abans de ser parella,

ja compartíeu somnis i anhels.

Ja us coneixíeu abans de conèixer-vos,

com dos destins que, sense saber-ho,

caminaven cap a una mateixa trobada.

El meu germà és sensible,

encara que no sempre ho mostri.

Ha rebut cops molt durs,

i hi ha hagut silencis que només tu has sabut escoltar.

Has estat pilar i fortalesa,

refugi dels seus sentiments més amagats.

Tu vas haver de créixer molt de pressa,

i tot allò que tens, t'ho has guanyat.

Ets forta, valenta, digna i llesta.

I, per damunt de tot,

ets l'ànima bessona del meu germà.

Jo he crescut amb ell com a bandera.

Com a país.

Com a part de la meva identitat.

El recordo en els moments difícils,

allí, al meu costat,

quan potser no sabia què dir,

però sabia quedar-se.

Potser no parla tant com jo,

però les seves accions diuen més

que moltes paraules.

Perquè, què són les paraules,

sinó vent davant dels fets?

M'estima.

I sé que, de vegades, li he estat una càrrega.

Però mai no m'ha deixat.

I tu...

Tu ets la cinquena germana.

Perquè quatre ho som de sang,

però tu ja eres família

molt abans d'haver-vos casat.

Em venies a recollir a l'estació,

em portaves d'un lloc a l'altre

i també m'has fet veure veritats

que ningú no s'havia atrevit a dir-me.

Gràcies.

Gràcies per ser-hi.

Per haver fet de pont

quan les meves cagades eren tan grans

que gairebé em fan perdre el meu germà.

No ens ho diem gaire,

però jo no només estimo el meu germà.

També començo a comprendre

el pes que ha hagut de portar,

aquella càrrega heretada

que no consta escrita enlloc.

I descobrir que el germà petit

era una bomba...

Noble, sí.

Però de nitroglicerina!

D'aquelles que, de vegades,

no saps ni per on agafar.

El vaig tenir al meu costat

quan va morir la nostra Cristina.

I encara recordo les seves paraules:

«Veus? A vegades ens discutim per bestieses, quan el que realment importa és estimar-nos.»

Quanta raó tenies, germà.

Jo em pensava que tenia molt arrelat

el sentiment de família.

Però no sempre he sabut demostrar-ho.

Cal ser francs.

No és fàcil tenir-me de germà.

Tinc virtuts, sí,

però també defectes.

I, de vegades,

les meves cagades han estat monumentals.

I tu, cunyada...

Ets molt més que esposa i mare.

Ets confident, companya,

aquella persona amb qui ell pot parlar

sense haver d'amagar el que sent.

Crec que, sense tu,

la seva sensibilitat hauria patit encara més

els cops que li ha donat la vida.

No li has estalviat els cops,

però has estat al seu costat

perquè no els hagués d'encaixar tot sol.

I ara us miro en aquesta fotografia.

Sabeu què hi veig?

Dos joves que encara conserven

aquell nen tremendo que porten a dins.

Tu no l'amagues gaire.

Ell el reserva més per a la intimitat.

I m'encanten aquelles pulles

que us deixeu anar sense malícia,

aquella competició vostra

per veure qui la diu més grossa.

I està bé!

Perquè, quin avorriment,

tenir un marit amb cara d'amargat,

assegut tot el sant dia al sofà!

I tu, germà, imagina't

tenir al costat la típica cotorra

que no parla, sinó que cacareja,

explicant-te totes les telenovel·les

que s'ha empassat durant el dia!

En canvi, tens aquesta dona.

Una dona capaç d'anar a Sicília

i preguntar tan tranquil·lament

on viu el gran capo!

O de tombar d'un sol cop

tota una filera de motos

i sortir pitant!

Però també una dona

que, quan parla de debò, té força.

Una dona autèntica, digna,

capaç de plantar cara

al més gallet d'una obra

i deixar-li anar quatre veritats.

Aquesta ets tu.

I aquest sou vosaltres.

Amb les vostres virtuts,

les vostres manies,

les vostres bromes

i aquesta manera tan vostra d'estimar-vos.

I aquí em teniu...

Escrivint-vos un poema.

Perquè sí.

Perquè hi ha coses

que sé explicar molt millor escrivint

que no pas parlant.

Perquè de vegades

les paraules se m'entrebanquen a la boca,

però damunt del paper

troben el camí cap al cor.

I perquè us volia donar les gràcies.

Per tot allò que heu fet.

Per tot allò que no us he sabut dir.

Per les vegades que heu estat al meu costat,

fins i tot quan jo mateix

us ho he posat difícil.

Gràcies, germà.

Gràcies, cunyada.

Perquè, malgrat els meus errors,

les meves caigudes

i les meves cagades monumentals...

Encara em continueu estimant.

I això,

encara que no ens ho diguem gaire,

és una de les coses més boniques

que m'ha regalat la vida.