autoanalisis

Començar a estimar-se es un principi vital

Que hauria d'ensenyar se a les escoles.

Pero no de manera egòlatra, sino amb veritat.

No des del centre ni trepitjant, sino amb amor com a filtre.

Us parlo des de l'experiència. 

Aqui em teniu despullant-me.

Per mostrar-vos el meu camí de retorn al famós regne de Déu. 

Des de ben petit he buscat entendre.

Preguntava I em manaven callar jo insistía amb mes força I rebia aquesta resposta. Perquè tu dic jo! O quan els grans parlen els petits callen.

Callar?... jo busco entendre ! 

No era fort ni el mes llest ni el mes ruc pero si era el mes tossut. Si em pegaven ho prenia com a preu per preguntar...

Fins que un dia les preguntes me les feia en silenci i buscava en el mon les respostes... buscava en el mon!...

Vaig obtindre tantes respostes com persones preguntades .

La vida no em semblava un lloc precios.

I vaig tindre una infància privilegiada.

Mai em va faltar menjar

Ni amor ni lo necesari. 

Pero aquell nen no va sentir-ho. Demanava i tenia em van donar mes d'una bofetada pero totes eren guanyades.

No tenia un pare que es desfogava amb els seus fills. Mai. Vaig tindre un pare que.estimava lo millor que podía que em va fer sentir orgullós de ser fill seu. Diferent mes profund que pragmàtic. Mes imaginatiu que realista.

I entre somnis i realitats la meva ment va créixer. 

Se que era estimat pero no ho sentía. 

I demostrar amb fets el meu pare ho feia. 

Em va protegir mentre va viure i abans de morir va fer prometre que em vigilarien. 

Ara , avui vull donar li les gracies al meu pare i demanar perdó al seu record per les animalades que feia. Amb moltes coses tenies raó papa.

Pero aixi es molts cops la vida em de rebre cops. Em de caure en picat. Em de renéixer de les nostres cendres per arribar al que som .

Sembla absurd massa repensat pero es així. 

La vida es un caminar

Les pases son pensaments i la direcció. 

He caigut fins l'abisme.  Fins quasi be perdrem dins la meva ment i la meva ment em reprenia amb pensaments que generaven mes pensaments que em confonien 

Prenia decisions impulsives que no només pagava jo... ho pagaven tots els que m'estimaven I els altres pitjor.

No m'estimava gens

No em respectava 

Nomes volia I volia

Exigia tindré 

Buscava una direcció igual que un nàufrag un tros de fusta on recolzar-se. 

Després a mesura que la meva consciència adormida apareixia com qui es desperta de un mal son cridava calma a un mon de sords i desapareixia preguntar-se quan despertarà aquest noi.

Tenia no obstant una ancla .

Noblesa i bondat. Un cor bo envoltat d'un temporal 

Al colegi de petit em lligaven a una cadira o em pujaven dalt d'un armari o em rentaven la boca davant la clase si deia paraulotes com si per moltes osties em poguessin callar. No podien callarme pero si em van emprenyar. 

I emprenyat vaig creixer amb moments de calma i pau i amb temporals que tot ho arrasaven. 

Vaig tirarme de cap sense excuses al mon de les drogues.

Cocaina,  hatxis, spit, tripis píldoras...

Anava enfonsant me en la foscor mes negre

Amb el cor mes pur.

He sigut enganyat 

S'han aprofitat de mi i lo mes curios es que una part de mi em deia NOO I jo li deia CALLA.