GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Albert i Andrea Dos camins que un dia es creuaren, com estrelles en una mateixa constel·lació. Sense pressa, sense estridències, l’amor es va teixir en cada ocasió. Tu, Andrea, brisa suau del nord, amb la llum als ulls i l’ànima oberta. Tu, Albert, força de mar i terra, cor noble que estima amb veu sincera. Avui prometeu allò que el cor ja sabia, que junts sou llars, somnis i horitzó, que el temps no és pressa, sinó camí, i l’amor, l’essència d’aquesta promesa. Que la vida us regali dies de sol, dies de pluja que us ensenyin a ballar, i cada petjada d’aquest nou viatge sigui un vers que escriviu plegats. --- Albert y Andrea Dos caminos que un día se cruzaron, como estrellas en una misma constelación. Sin prisas, sin estridencias, el amor se tejió en cada ocasión. Tú, Andrea, brisa suave del norte, con luz en los ojos y alma despierta. Tú, Albert, la fuerza del mar y la tierra, corazón noble que ama sin puertas. Hoy prometéis lo que el alma ya sabía, que juntos sois hogar, s...

Quan en la més profunda foscor regnava el món, una força inexplicable va sorgir com un desig. Del caos van néixer els universos, la matèria, els planetes i els cels. La gran pregunta: d’on venim? va tenir moltes respostes, però sempre, en tota cultura, hi havia un a dalt, un centre i un avall . Des dels albors del temps, els homes han intentat respondre: Hi ha alguna cosa més? Els antics adoraven el sol, la llum. Mitjançant la llum veien, caçaven, es protegien, mentre que la nit els condemnava a la ceguesa. Tots tenien un nom per anomenar aquell misteri: Déu. I què significa Déu per a l’home? Un ser suprem, creador de l’univers. Entenc aquell que mira el cel i veu les formes: núvors, el sol, el blau clar, el gris de la tempesta, l’anaranjat del capvespre que saluda la lluna. Tot això és real, ho poden veure els seus ulls. Però també entenc aquell que mira més enllà de les formes i veu amb els seus adentros. Hi ha dos mons: el que veiem i el que sentim. Veus una estrella, però no ...

Que la mort et trobi viu No siguis esclau del que et dius, no creguis totes les teves veus. Hi ha mentides que es fan casa, hi ha cadenes fetes d’ombres. No ets el pes del teu passat, no ets els límits que t’imposes. Ets més, molt més. Ets foc que crema la por, ets llum que travessa la nit. No busquis fora el que ja ets. Escolta el silenci, allà on la veritat et parla sense crits, sense enganys. Sigues lliure, sigues aquí. I quan la mort et cridi el nom, que et trobi viu, despert, sense cadenes, sense por. Amb la certesa de poder dir en un últim adéu: jo he viscut… i no he viscut morint. Que la mort et trobi viu No siguis esclau del que et dius, no creguis totes les teves veus. Hi ha mentides que es fan casa, hi ha cadenes fetes d’ombres. No ets el pes del teu passat, no ets els límits que t’imposes. Ets més, molt més. Ets foc que crema la por, ets llum que travessa la nit. No busquis fora el que ja ets. Escolta el silenci, allà on la veritat et parla ...

EL RETORN A CASA Era un errant sense rumb, buscant en la nit el que el dia em negava. Prohibit, desafiant, excessos sense mesura, un joc infinit on només es perd. El preu? La meva pròpia destrucció. Esclau de la festa, del vici, del temps. Festes eternes, quan el sol mor i la lluna calla el seu lament. El límit era un miratge estrany, sense principi, sense final. Jugava amb la mort com qui juga a cartes, l’aposta: la vida; el premi: el buit. Era un mestre del caos, rei sense regne, espectre borrós. Les ombres grotesques eren refugi, de gresca en gresca, fugint de mi. Vaig ser captaire d’atenció, un crit silenciós enmig de la multitud. Jo contra tots, dins contra mi, esclau del soroll per no sentir el buit. Però un dia el fons em va parlar, i per primer cop, vaig escoltar. No era una veu externa, era un record oblidat, una veritat enterrada. Vaig veure’m en el mirall i el mirall em mirava. Em cridava a trencar les cadenes, a tornar a casa, a torna...

El poema "Hubo un hombre" de Gerard Foz Bosch, publicado el 2 de febrero de 2025, narra la vida de un individuo atormentado por miedos internos y una mente plagada de fantasmas inexistentes. A pesar de su nobleza y deseo de afecto, se encontró en un mundo incapaz de brindarle amor, siendo juzgado e ignorado en su propio hogar, lo que lo llevó al silencio. Desde niño, encontró refugio en la escritura, creando un reino de papel y tinta donde se sentía libre, aunque atrapado en su propia arrogancia y ternura. Intentó escapar de su realidad en múltiples ocasiones, pero siempre regresaba al mismo abismo. Su anhelo de ser amado por todos lo llevó a enfrentarse a su propio ego, simbolizado por un árbol que, tras ser derribado, permitió el nacimiento de algo nuevo de sus raíces secas. Análisis detallado del poema: 1. Atormentado por sombras sin rostro: Interpretación: El protagonista enfrenta miedos indefinidos, ansiedades que carecen de una fuente clara, reflejando inseguridades ...

Donde habita la eternidad Hay un lugar donde todos somos jóvenes, donde la enfermedad non . Oñ existe y la alegría es eterna. Hay un lugar donde recuperamos las fuerzas perdidas, donde nos encontramos en paz y armonía. El camino llamado vida, con sus cuestas empinadas, sus problemas, sus miedos, su ira… desaparece. Allí van los de corazón noble, los que aborrecen la injusticia. Incontables flores llenan el paisaje, de colores que brillan, con un aroma puro que ensancha nuestros pulmones al respirar. Allí estás tú, amigo mío, sentado frente a un río de aguas cristalinas, viendo saltar peces felices, descansando bajo un sauce, admirando la belleza más pura, viendo batir las alas a los ángeles. Fuerte, lleno de brío. Allí, mi viejo amigo, te imagino sonriente. Sano... Indestructible... Sereno y cercano, bajo un sol resplandeciente. Dedicado a mi amigo Iván y a su familia, con todo mi amor.

 Escrito en 5 lenguas. Dedicatòria a la Dona: Pau i Justícia Què tindrà més enllà de les formes, que quan et miro, puc veure’t tal com ets? Què et farà als meus ulls tan curiosa, què és allò que tens, perquè et vegi bella i perillosa? Em vaig enamorar de tu abans de tenir forma, ja al ventre matern, mentre em gestava la mare, pensava: "Seré l'únic home que et veu tal com ets?" Dins del meu cor, he sentit un profund amor per tu, ànima plena de gràcia. Em meravello de la teva semblança divina, doncs com Déu, tu portes vida, i com l'infern, matas a qui et desafia. Sempre subestimada en un món d'homes tan imbècils per pensar que et dominaven. El sexe dèbil afirmaven... Il·lusos ells, perquè amb un gest i un somriure els feies teus sense baralles. Dóna, com admiro la teva essència: sempre lluitant, sempre tenint que demostrar, sempre protectora, sensible, perspicaç, seductora... T'han fet tant de mal els que es fan dir homes, tan assassinat, tan violat,...

Este poema està escrito en 5 lenguas. Y pretende ser un llamado a todos los cristianos. Si a ti también.  •Català •Catellano • Italiano • English  • Français  Con todo mi amor a la verdad pues en la biblia me he inspirado siguiendo fielmente la palabra para que nadie pueda refutarla sino aplicarla como hijos e hijas de Dios somos. --- La veritat que allibera Quan condemnes, germà, què et mou? És amor? O és por? És la gràcia que t’ha fet lliure? O és el pes d’una llei que no pots complir? Jesús no va venir per condemnar, Sinó per complir la Llei amb amor. Ell va veure els cors ferits, I va sanar sense preguntar primer. Parleu d’homosexualitat com si fos el gran pecat, Com si la gràcia no fos suficient per a tots. Però on éreu quan Jesús va dir: "Qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra?" És cert, Pau va escriure sobre la puresa, Però també va dir que tots hem caigut. Que no hi ha just, ni un de sol, I que la salvació és un regal, no un mèrit. Qu...

En el susurro eterno Sosteniéndote en mis brazos, como un último abrazo del alma, en ese instante entre la vida y la eternidad te despides, maestro del silencio. Tus ojos, que hablaron mil lenguas, se apagan en un susurro y mi corazón, pesado y sereno, te deja marchar al descanso infinito. Te alzo, como un tributo al amor puro, como si con mis manos pudiera tocar el cielo, allí donde ahora juegas libre, donde el dolor no puede alcanzarte. Tu partida es un eco que no se apaga, una estela que me acompaña, pues en cada rincón de mi memoria, tú, Sifú, vives eterno.

El llegat de Sifú Alço els ulls al firmament, cercant l’estrella que et guarda. És fosca la nit, la lluna absent, però el teu amor la foscor esquinça. Un 16 de gener, a les nou del matí, amb tendresa et vaig agafar les potetes. L’amor m’omplia, però tu marxaves, i amb tu, un tros del meu cor. Encara sento la teva olor, els teus jocs amb fils desfilats, el teu repòs a la meva falda, als peus del meu llit, fidel company. Renyant-me amb ulls savis, com una àvia que vol el millor. Així eres tu, Sifú, el meu amor més pur i sincer. Amb llenguatge de mirades, i la dansa elegant d’una cua. Els gats, només qui els entén, sap que són àngels de pèl i silenci. La leucèmia et va fer presoner, com una ombra implacable. Abans que meu, vas ser d’Anna, qui et va portar quan la pandèmia va omplir la casa de buidor. Vas ser llum en aquells dies foscos, la teva presència, un consol. No vaig adoptar-te, vas ser tu qui va escollir salvar-me. Recordo el teu cap cansat, dins l’aigua on trobaves pa...

Título: A ti, querida criatura A aquel que ha de llegar, Que se gesta en el vientre de su madre Linda, A quien su padre, Michael, llena de inmensa alegría, A ti, hermosa criatura, Dedico esta poesía. De tus padres te diré, Que son parte de mi familia, No de la que la sangre me dio, Sino por la sangre de Cristo Llegaron a mi vida. Tu padre es divertido, observador, De corazón noble y sincero. Tu madre es más tímida, Y hace honor a su nombre, Porque es verdaderamente linda. Recuerdo sus días de noviazgo, Dos jóvenes cristianos enamorados, Que el año pasado se casaron. Hijos de Dios, del amor más grande, Tan hermosos como lo es su juventud. No podrías haber elegido mejores padres. Sé, incluso antes de que llegues, Que serás querido y estimado, Protegido y muy amado. Con tu padre he hablado de cosas profundas, Él sabe escuchar, es reservado, Y con él se puede bromear, Porque su fe es grande Y su sentido del humor, muy sano. Te hará reír mucho. Tu madre, dulce y serena, Es más r...

En català  L’Essència Eterna Tinc el plor travessat a la gola, però no vol sortir. Se’m bloqueja la ment, sembla que sigui un malson. Avui m’he acomiadat simbòlicament del teu cos, que ha partit. Però ni res ni ningú em podrà arrabassar del cor l’essència sempre viva de la nostra amistat, que va esdevenir família. Avui he vist els teus fills. Hauries de veure quin goig, quina elegància. Per un moment semblava que et veiés a tu mateix en les seves cares. Són producte d’un amor que sobrepassa qualsevol paraula. La teva filla Maria plorava, però tal com li he dit: “El vostre pare us estimava i mai dels mais us prendrà la mort els records d’una vida. El veureu quan tanqueu els ulls, potser en el vent, ballant amb les fulles.” Teniu l’esperit d’un lluitador nat, que ni la malaltia que se l’ha emportat podrà esborrar. Veniu d’una família única i indivisible, i vosaltres sou tan ell com la vostra mare. Ara vindran plors… ploreu tota la vostra ràbia. Que la impotència del moment no us marq...