GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

🖤 Quan un home s’esgota Poema per al meu amic Pere Morir… és deixar un cos que ja no pot. Un cos que fa anys que demana treva, que es trenca per dins i ja no respon. I nosaltres… som llum atrapada en carn cansada, pols d’estrelles que de vegades s’equivoquen d’època i acaben vivint en un temps que no és el seu. Pere, fa massa que el món et castiga. T’ha trinxat la ment, t’ha mossegat el cos, t’ha esborrat per dins, deixant només el record de l’home que eres. Has provat tots els camins, tots els medicaments que el cos rebutja, totes les teràpies que prometen i no curen. Has baixat a fons fins on la ciència, la fe i la boja esperança no han pogut arribar. I jo, que et conec, sé que això no és debilitat. És desgast. És cansament acumulat que t’arrossega… També sé que l’orgull t’ha fet mal. El bo. El de voler ser tu mateix fins al final. El de no voler ser una ombra en un llit on el món ja no et cap. Tu no vols morir. Vols deixar de patir. I això no és rendició: és veritat. I ...

Brindis por el hombre que aprendió a ver más allá de todas las cosas Con voluntad y un sueño partiste, dejando atrás Colombia y sus costumbres, rumbo a una España que te sonaba como esas canciones que te cantaba tu madre, cuando juntos escuchabais el despertar de las verdes montañas tras las ventanas. Te tocó crecer de prisa, porque las necesidades no esperan y el hambre no entiende de etiquetas. De muy joven te cayeron responsabilidades que exigían una voz firme en un mundo de prejuicios, de hombres mayores que solo veían a un niño dando órdenes. Pero tú no dabas órdenes: creabas orden donde solo había caos. Conociste a tu mujer como quien recibe una sonrisa del destino, un regalo que todavía no veías, pero que ya te había encontrado. Y cuando llegaste a esa nueva tierra, encontraste las calles vacías, sin música, sin vecinos compartiendo un plato, sin risas. Solo el silencio denso de los comienzos. Viviste tu propio calvario, que te enseñó a ser más justo, más valiente, m...

Joan Recordo amb precisió aquell instant en què vaig saber que la Cristina es casava. Plorant, em va dir: “El Joan ha tingut un accident de cotxe.” I jo, sense saber encara qui eres, vaig preguntar: “Qui és aquest Joan?” I, en aquella pregunta, vas entrar a la meva vida. Et recordo. Home de poques paraules, de molts fets. Sense excuses. Amb una voluntat que no s’explica, sinó que s’admira. Així has estat, així ets, i així seguiràs sent. De tu vaig aprendre l’art de dir “no em toqueu els collons” com qui diu “estic viu”. Una frase que no defensa l’orgull, sinó la dignitat. I aquella teva altra — “ma mare va trigar nou mesos a parir-me”— encara m’acompanya quan el món em vol amb presses. Hem rigut, ens hem enfadat, ens hem tornat a trobar. Sempre ens hem estimat. Perquè tots dos sabem que l’amor no depèn de la presència. Hi és. Hi serà. Vam perdre algú que estimàvem. Tu, una esposa, una ànima germana. Jo, una germana que m’escoltava quan ningú no ho feia, que m’ensenyava amb ...

Cada latido importa Cada latido de tu corazón importa. Te recuerda que estás vivo. Cada palabra tiene peso. Escoge bien lo que dirás. No hables por hablar, y jamás muestres desprecio. Las palabras nunca vuelven vacías: siempre traen una consecuencia. Que sean siempre besos, nunca espinas. Que salven vidas, destruyan egos y llenen corazones de presencia. Porque cada palabra cuenta: las que edifican, las envenenadas, las que hieren, las que sanan, las que marcan un alma para siempre. Porque en cada palabra se encienden fuegos: unos queman, otros iluminan. Buscan afirmarse, hallar su propósito, y volver a ti con la misma intención que las creaste. No las uses sin más, úsalas con cariño. Pues esas mismas palabras volverán a ti. Procura que vuelvan con amor, nunca con odio. Pues de lo que de tu boca nace, hablará tu espíritu.

Hi ha nois que neixen amb ombra, i n’hi ha que neixen amb llum. Tu, Adam, portes totes dues — la nit que pregunta i l’alba que respon. No ets com els altres, encara que vulguis semblar-ho. Tens una llum que et mira des de dins, i a vegades et confon perquè no saps si t’empeny o t’espanta. Quan riguis net, sense motiu, quan facis el bé sense càlcul, quan callis i tot al teu voltant s’aturi, recorda: és ella. La presència. La mateixa que els homes anomenen Déu i després s’obliden de sentir. No la busquis fora — no viu en temples ni llibres, sinó a la cambra més fonda de tu mateix. Cuida-la, deixa que et creixi per dins com la llavor que trenca la pedra. No la cobreixis amb fum, ni amb por, ni amb pressa. La llum sap esperar. Quan el món et vulgui comprar, quan el soroll et digui que dubtis, torna al silenci, i respira el nom que no cal pronunciar. Que la foscor d’un fals instant no et tregui mai la llum que ja tens, ja saps, però encara no reconeixes. Però algun dia no callar...

Morir Què és morir, sinó tornar? Un camí, un despertar. Pel caminant, la vida té infinits significats: hi ha qui s’hi aferra i no vol marxar, n’hi ha que creuen que és un començament, i d’altres no suporten la vida i volen marxar. La vida te la donen, la mort et ve a buscar. A cops, la vida se li escapa al caminant, amb un dolor molt gran per qui queda — perquè se’n van massa aviat. La mort és part de la vida. Morir és descansar. No pas pel qui queda, sinó pel qui se’n va.

Quan et veig patir Quan et veig patir, quan et veig amb l’esperança perduda, voldria entrar dins la teva ment esmicolada i posar-hi la llum que fa que, cada dia, sigui com sigui, em doni força. Ja no parlo de Déu, perquè malauradament tu veus el Déu de les esglésies, aquell Déu llunyà, amb menys empatia que un psicòpata. Jo hi veig llum —una que mai s’apaga. És amor, amb tot el que implica. Quan ets amb mi, sembla que tornis. Puc veure l’home íntegre, inquebrantable, aquell que amb paraules feia callar les bèsties, el que caminava pels carrers i tothom respectava. No escolto la gent, perquè la gent no sap qui ets. La gent és pura façana: res per dins, sense ànima. Tu, que has fet de pont, que has ajudat fins i tot aquells que no s’ho mereixien, ara et veig lluitant contra la vida, com un Quixot modern que no vol cedir, encara que li vagi la existència. I em dius: “Vull morir. Estic cansat. Estic destrossat. La meva vida és una tempesta, i els llamps em to...

La muerte debe encontrarnos vivos La muerte debe encontrarnos vivos. Y si no lo hace, es porque ya morimos cada día, víctimas del autoengaño. Nos prohibimos ser plenos, encadenados a un ego que finge ser libertad. La vida puede ser un paraíso o un infierno. Tú decides. Puedes ser fuente de amor o un necio insoportable. Que de tu boca salgan palabras que edifiquen; si no las tienes, calla. Nadie merece escuchar tu mierda interior. Te sonreirán, pero no querrán verte. Somos lo que pensamos, y creemos lo que nos decimos. Busca la luz. Existe. Aléjate de todo lo que no sea humilde, verdadero y justo. Quien miente, se aborrece. El que habla constantemente de sí mismo no se ama. No es amor lo que luce, es hambre disfrazada. Ama a tu prójimo. Filtra tu ser a través de un amor sincero y verás desaparecer todo lo que te impide crecer. No seas sombra. Sé honesto. La mentira es un puñal que corta tus manos y te desangra por dentro, hasta volverse dueña de tus deseos y ladrón de tus cimientos. Que...

Me hizo Hubo un tiempo en que amé y fui amado. Y renuncié a amar, no por miedo, sino porque no sabía hacerlo sin perderme. Tu mirada me arrastró, tu cuerpo me venció, me apagó la voluntad. Y sin darme cuenta, ya estabas ahí — mi piel buscando la tuya, mi alma hecha un nudo. Te tuve, sí. Y también me perdí. ¿Qué me alejó de ti? Mi hambre de ser libre. Mi forma de mirar el mundo. Esa manía mía de no quedarme en ninguna parte, de querer a todas, y no entregarme a ninguna. Ese fui yo. Hoy me miro en el espejo — ya no soy el chico que jugaba a ser hombre. Soy el hombre que aprendió a pagar el precio de ser él mismo. Mi camino fue largo, duro, a veces cruel. Pero me hizo humano. Me hizo digno. Me hizo.

VERDAD INDOMABLE Si me preguntaran qué es verdad, respondería: la ausencia de engaño. Si me obligaran a mentir, lo haría con verdades, porque es esa luz resplandeciente la que me da fuerza y me guía. En ella no hay juicios, ni culpas, ni derrotas. Eso lo dejo para los idiotas, de los cuales está lleno el mundo, pues no hablan: hacen ruido. No dependo de la suerte, sino más bien de mi fe en el amor. Amo incluso a los que me hieren, pues no conocen lo que yo conozco. Sienten odio, y su orgullo los pierde. Los que levantan muros son un reto: ellos los construyen, pero yo los salto y construyo puentes.

Desde mi mirada Te miro, Maribel, y veo una amistad que permanece, leal y valiente, como la tierra aragonesa que te vio nacer. En el chiringuito, entre idas y venidas, vosotros sois los que quedáis, con vuestras risas claras y ese espíritu que no se doblega. Hoy cumples años, y no quiero felicitarte sólo con palabras, sino con lo que siento: gracias por abrirme tu mundo, gracias por compartir el tiempo y la alegría. Lo que nos une no es sólo el lugar ni las raíces, sino ese hilo invisible que viene de más allá del tiempo. Y cuando te miro, no veo edades, sólo ese espíritu que nos conecta, y que hoy grita con fuerza: estás viva, eres querida, y siempre formarás parte de este “nosotros”.

Hi ha cops que maten, i no són cops violents, sinó paraules. Sempre he volgut ser bo, ser just, ser autèntic. Però no sempre ho he aconseguit. Hi ha moments en què les meves bones intencions han fet un mal irreparable. Quan això em passa, he volgut morir. Jo, que li canto a la justícia, tinc per llengua una espasa: fereix i mata quan vol guarir i crear ponts, mai murs. He fet mal. Sóc culpable. Ho he fet amb intenció? No. Però ho he fet, i això em mata. Quan estimes dues persones és difícil ser just. Inclús ometent noms, pots fer un mal terrible. I ara em sento perdut, dolgut… sol. Ja no em parla qui estimava, i aquell lloc on arribava i em sentia a casa ara és l’espai on he de conviure amb qui no em pot veure perquè em veu com a traïdor. Jo tan sols volia ajudar. Sóc imperfecte, però sóc honest. Dic la veritat encara que em colpegi, dic la veritat encara que ho perdi tot. La vida embrutada pels homes ja menteix prou; jo vull obrir camí a la veritat on l’amor respiri. He pe...

Sempre ha era es i serà la força que crea ponts i derriba murs. Ponts cap a la font on tots hi formem part. Derriban murs que ens ho impedeixen. El món ho coneix Ho te dins seu I alguns s'atreveixen a seguir-ho.  Son tants els noms que li han donat i són tants els fariseus que ho manipulen  Que la paraula ha quedat menyspreada. Primer deixeu-me que us diga Que qui vingué no ho fer només per un poble Vingué per tots vosaltres.  Segon. Que la paraula allibera no carga que la paraula edifica mai ensorra. Tercer que el nom no importa sino la força que allo implica. Dons qui la té es llum . I aquesta llum es amor.

Eres joven, pero tu alma es sabia. Tu corazón es noble, y la verdad nunca se aparta de ti. No temas la tormenta, porque ya caminaste en medio de la lluvia y aprendiste a sostenerte en pie. El amor no llega: siempre estuvo, siempre estará, como el aire que respiras y la luz que no se apaga. Desde niño fuiste elegido. No hay distancia que te aparte, porque el amor no conoce fronteras. Tu Padre está cerca, el que siempre ha estado. Tu madre te sostiene, y el hombre que es padre y amigo te acompaña en el camino. Eres verdad, eres esencia, eres instante que brilla en la noche. Y aunque la sombra quiera cubrirte, la luz vuelve a nacer en ti.

Entre runes camino, i el vent m’aixeca la pols a la cara. Tot allò que vaig creure ferm s’esmicola. Sé que hi ha malícia, però la ignoro, perquè prefereixo viure amb il·lusió. Reconec que hi ha moments que em trauria la vida. Perquè el cop del món em tira a terra i no em sé defensar. Però em para l’amor: les meves gates, i la veu que em diu que encara sóc aquí. Sóc noble, no sé ferir. Però el meu ego colpeja i em deixa buit. I encara, dins meu, l’amor no hi cap: rebossa, inunda, esquinça les meves parets. Estic ferit. Però no em rendeixo. Perquè entre la ferida que em dol i el futur incert, respira un instant sense nom: la vida.

Avui en fas vint. Una guspira en l’eternitat. Un instant breu, però ple. Sencer. Com tu. Ja ets foc. Un foc que no crema, però encén. Que no arrasa, però desperta cors adormits. Tens noblesa. I tens principis. Bondat que no es ven, tossuderia que no es doblega. Seràs advocat. Però per mi, Emmanuel, ja ho ets. Advocat dels justos. Advocat del poble. Advocat de la veritat que no fa soroll, però ressona dins l’ànima. Vaig prometre al teu pare que et cuidaria. I la promesa… s’ha convertit en pau. Perquè et veig créixer, i en el teu camí hi veig esperança. Camines dret. Camines net. I no hi ha dia que no pensi: quina sort tenir-te a la vora.

Potser no ho entendràs. I sincerament, tant me fot. Ho escric per mi. Per tu. Perquè si et perdo, no sé si sabré continuar. Perquè ets el meu referent. El meu tot. I no, no parlo d'amor romàntic. Parlo d’algú que ho ha donat tot, fins i tot quan el cos ja no responia, perquè els teus fills puguin dir: el pare no es va rendir mai. I no sé si n’ets conscient, però ets un dels homes més valents que conec. Perquè continuar vivint quan no tens ganes de viure, és una guerra diària que molts no podrien ni imaginar. I t’ho dic sense embuts: no vull que et moris. Ho dic així. Sense floritures. No vull perdre’t. Però si ho fas, que sàpigues això: Has lluitat com Don Quixot contra gegants invisibles. Has parlat com Cyrano, amb orgull, amb passió i amb veritat. I si mai arribes a marxar, que ningú no gosi dir que no vas resistir. Perquè has resistit més del que era humà. Sí, ens hem barallat, fet mal, distanciat. Però res d’això esborra el que ets per mi. Ets el meu tot. El meu exe...

¿Quién es Dios? No es el que gritan las iglesias. Ni el que te dibujan con cara de juez y olor a incienso viejo. Dios no es un castigo disfrazado de fe. Ni un oportunista que bendice a los de siempre. Dios no necesita portavoces. Y mucho menos los que hablan en su nombre mientras condenan a media humanidad. A Dios le da igual si amas a otro hombre, o tú, mujer, a otra mujer. A Dios no le importa tu pasado, ni tu ropa, ni si dudas, ni si gritas. Dios no tiene una libreta. No apunta pecados. No pasa lista. No amenaza con fuego. Eso solo lo hacen los humanos, los que se creen hijos de Dios, y en realidad son hijos de la grandísima mentira. Y de una hipocresía vestida de sotana, predicando con los brazos en alto, repitiéndose en palabras sin sentido, con el corazón negro por el prejuicio. Dios no condena. Dios libera. Dios no asusta. Dios abraza. Dios no señala. Te defiende. Murió por ti, sin condiciones. Dios no es religión. Es libertad. Es verdad sin miedo. Es amor que no exi...

Un és amor quan veu algú plorar i li eixuga les llàgrimes amb un gest tendre. Un és amor quan, malgrat tot, estima, per molt difícil que això pugui semblar. Un és amor quan no abaixa els ulls davant la injustícia, quan lluita per un món millor. Un és amor quan torna bé per mal, quan escull la bondat. Quan parla i no crida. Quan agafa el malparit i l’abraça. Perquè on no hi ha amor, només hi ha mentida.

Sois jóvenes, con toda una vida por delante.   Vuestra mirada virgen me conmueve.   Os oigo valientes, mirando de frente el desafío,   con brío en los ojos,   con los puños apretados como espadas,   con la lengua afilada que no conoce derrotas.   Y me digo...   Mis hijos.   No de sangre: de sudor y de horas,   de compromiso y de risas,   de palabras absurdas sin sentido,   de miradas, de sueños, de experiencia encontrada.   Y sí... os llamo **increíbles**.   Porque sin aún las cicatrices   de quien ha luchado durante décadas,   poseéis la valentía de hacerlo.   De mostrarlo.   Veo cómo os enamoráis de la vida,   en el zigzag emocional de vuestros anhelos.   Y entre sonrisas, pienso:   Tal vez no sean perfectos.   Ni siquiera han de buscarlo.   Solo dar un pas...

De matinada, cap a les sis, un home cridava. Mentre mirava una pel·lícula, algú et matava. Queies mort a terra. Unes llums blaves van cridar la meva atenció. Policies nerviosos. Ambulàncies... Em vaig preguntar: què passa? Vaig guaitar per la finestra. Estès al terra, et vaig veure. Semblava que dormies. I ho feies per sempre. Perquè no et despertaries mai més. No vaig sentir res. Ni tan sols sabia que eres mort. Vaig pensar: un borratxo, caigut enmig de la carretera. I no em vaig molestar. L’endemà ho llegia: un home assassinat al carrer Amargura, a prop del Simonet. Ahir, els teus amics es van acomiadar. Van encendre espelmes vermelles, penjaren fotos teves, llegiren pensaments sobre tu. Algo es va remoure dins meu. Un home desconegut, assassinat davant de casa meva. Un estrany. Un fill. Un germà. Un amic d’algú. Jove. Un que mai sabria què hauria estat de la seva vida robada, per una dona que, pel darrere, li va seccionar el coll amb un ganivet. Reflexiono i penso: si la...

Nada hay más bello que Un alma libre Cuando eres tocado por ella Nunca vuelves a ser el mismo.  Nada hay más limpio  Que un corazón noble Pues de el se aprende Que aunque todos seamos distintos  Podemos ver belleza  En una sola palabra amable.  Tu mi querido amigo Has vivido  Has sentido  Y te han quebrado en varias ocasiones  Però nunca dejaste espacio al odio Ni te guiaron sus hijos : El miedo, la ignorancia, la ira y los prejuicios.  Más bien te vestiste de una alegre bienvenida  A todo lo hermoso que podía brindarte la vida. Con humildad miraste y viste más allá del orgullo Donde con amor todo es posible verlo bello.  El iracundo se vuelve manso El cruel humano Y el indeciso seguro Porque todo tiene un porqué y cuando lo hallas.  No hay pregunta sin respuesta  Ni espacio vacío  Y vives ausente de decisiones sin sentido.  Pues no hay hombre malo Ni un eterno vacío.  Solo gente que si las escuchas.  P...

I que són els anys? Suma de milers d'experiències.  Algunes bones  altres de dolentes però totes ensenyen.  Trenta un anys Albert estimat.  No miris els errors sota un prisma massa crític.  Més aviat animat quan vinguin dons són petits mestres que t'ha ensenyen ha fer-ho millor en un altre moment.  Mira't la vida amb els ulls d'un nen que està esperant els reis amb el seny d'un home vell i l'esperança d'una mare que espera un fill.  El nen es la vida. El vell la experiencia viscuda i la mare la determinació que malgrat el dolor del part d'ella neixera un altre vida.  Tot són instants Albert  I tot succeïx ara  Així que agafà la culpa i la por i àvia les ben lluny  Dons la culpa sotmet i la por inmobilitza.  Tot te un perquè fill meu Si et dic fill jo que mai he sigut pare  Però us he vist créixer per instants i us heu fet part meva com jo vostre.  No tinguis por estimat  Que per moltes nits que puguis viure sempr...

Dicen que quien busca, encuentra.... Y te encontré.  Però no en templos, ni en iglesias.  Sinó en la mirada de un niño  En los ojos de la vida.  En el fango, limpiando pies.  En las palabras de ánimo.  Queriendo, no juzgando.  Amando, no condenando.  Creando, no destruyendo  Sonriente y comprensivo, no altanero y distante en un púlpito gritando.  Abrazando, no apartando  Entendiendo...  No en el Jesús colgado a un palo... Sinó en el Jesús  que en cada acto de amor vive.  No en el que somete y atemoriza.  Sino el que te levanta cuando te estás hundiendo.  Jesús no busca congregaciones  ni palabras vacías  no está en convenciones  ni en ninguna misa.  No está en templos ni en mezquitas, ni en iglesias que juzgan y enseñan a tenerle miedo. Que convierten a Dios en dogma y en un juez severo. Que lo monetizan y convierten en un tirano sin alma.  En un monstruo. En tu dueño.  El que t...