GERARDFOZ BOSCH "L'ANIMA EN VERSOS"

Què passa realment quan un cos mor? Resta la seva energia. La seva essència impregna els voltants, com un perfum amable que no s’esvaeix amb el temps. El cos és un vestit: envellix, es gasta, i un dia es deixa anar. Però allò que l’habitava no desapareix. L’ànima és energia, i l’energia no mor: es transforma, es barreja amb tot el que existeix. No els veurem amb els ulls, aquells que ja són essència. Però els sentirem amb una força que no parla, sinó que recorda. No amb paraules que ressonen, sinó amb moments que ens acompanyen. Per això, no estiguem tristos. Els qui han marxat respiren amb nosaltres. Han tornat a l’origen: a aquest espai infinit on la vida neix, on som part del tot i no marxem mai. Ens podeu escoltar. Ens podeu sentir. Podeu riure o plorar amb nosaltres. Només cal silenci. I respiració. Tancar els ulls. Recordar una imatge, un instant. I allà ens trobarem: en aquell espai on la ment i l’ànima es toquen, on els records viuen —no dins la memòria— sinó eterna...

Escolteu tots! El crit de la desesperació. Escolteu! El batec d’un cor que s’apaga. Mireu com camina… Arrossegant l’ànima, com un condemnat a mort que ha perdut tota esperança. Mireu-lo! És un mort amb vida. Qui l’ha matat? L’orgull ferit, el pensament cansat, la traïció dels que pensava que l’estimaven. Mireu tots! Duu a les mans una rosa negra, sense espines. Les espines les porta clavades al cor, mentre busca amb la mirada aquell camí fosc que el dugui a l’altra vida. I deixeu que us digui. Com a testimoni viu: ha lluitat. Fins quedar sense veu. Que ningú gosi dir que va ser un covard. Poema dedicat al Pere. Amb tot el meu carinyo. Gerard Foz Bosch.  Autor

Puedo perdonarlo todo. Dejar que la mierda caiga y no volver a cargarla en la espalda. Pero hay nombres que no se borran. Manos que tocaron lo sagrado con dedos sucios. Gente que confundió tu bondad con permiso. Puedo mirar a los ojos del que hiere y de la muchacha que aún cree. En ambos reconozco el mismo temblor, el mismo dolor antiguo, esa herida que cambia de rostro pero no de voz. Al que golpea. Al que cae. Nunca supe creer en promesas cerradas. El enamoramiento es un sueño que se sueña despierto, y pensar que alguien será tuyo para siempre es querer detener el agua con las manos. Yo no engaño. Por eso camino solo, ligero, sin jaulas. El amor joven es un papel lanzado al viento. No elijas el lugar de la caída. El viento no entiende de deseos. Si creíste que sería eterno, no fue culpa del aire. No celebro al rompecorazones. Una vez fui uno. Aprendí demasiado tarde que romper ilusiones también rompe al que golpea. Si alguien lee esto, que no lo entienda con la cabeza. Qu...

Entre las flores, bien entrada la mañana, despierta una gota de agua que limpia el corazón de los árboles, refresca la tierra y alimenta su entorno. No fue la casualidad la que te dio tu nombre, pues como ese despertar eres tu, Rocío. Tú le hablas a las almas, les das aliento, les das brío. Con silencios, con verdades, con sentido. Eres ese espacio donde no existe el vacío, y ennobleces con tu encanto esos días cuando hace frío. Eres el abrazo que consuela, la voz que te despierta, el pilar que, sin hablar mucho, le da vida a este mundo sin sentido. Tu belleza es tu carácter, tus ojos marrones, tu humor cínico. Al que llora lo acompañas, le das rumbo al perdido. Y si alguien corre peligro, te pones delante y luchas contra todos sus enemigos. ¿Cómo no quererte? ¿Cómo no admirarte? ¿Cómo no querer ser tu amigo? Eres norte. Eres la voz que susurra al oído: Lucha, sé valiente, no te rindas, no estás solo, yo estoy contigo. Y quiero agradecerte de la única forma en que sé hacerl...

  Quan tots compten… menys tu (CAT) Me’ls miro amb afecte i també amb por. Perquè parlar fa mal i callar és refugi. No els jutjo. Només sento que parlo diferent. He caigut, he patit, he estat esclau del dolor i de la gent. A vegades el meu cor és un volcà sense destinatari. Estima i comprèn. Tolera. Discern. Es perd. Sóc amor. Sóc font. I alhora sóc jutjat, incomprès per parlar diferent. Proscrit. I miro els qui estimo des d’un lloc que sovint fa mal. He ferit, sí. I he sentit aquest dolor, molt fort. Em vaig dir a mi mateix: jo no sóc el que diuen. Sóc un home senzill que també necessita ser escoltat. Que dona amor i vol ser estimat pel que és, amb virtuts i defectes. ¿No estimo igual tots els que cauen entre els meus braços? Però… qui em sosté a mi? Si només he après a donar com qui comprava afectes. M’he equivocat. També he encertat en molts moments. Però pesa més l’error, la crítica, ser ignorat sota paraules que cauen com sentències sobre el sentenciat. Defensar-me...

Els dies grissos quan plou ,el cel es vesteix de dol :ploren les ànimes joves que van marxar aviat.  Volen parlar amb els que queden, els que els anyoren.  Pero no tenen veu. No una veu que pugui escoltar-se amb l'oïda.  Ells parlen una llengua antiga que només escolten les persones profundes. Hi en aquest dia gris una ànima a vingut a trobar-me.  Era la d'un amic que molt aviat va deixar-me.  Em deia: Gerry parla amb l'Encarna,  amb mon fills,germans i amics i tot aquell que va estimar me.  Diga-lis que soc aqui; aprop. Que parlo en versos. Que parlo a les animes. Que visc als records. Que vinguin alli a trobar-me ... No he marxat  la mort només es un principi etern on un camina sense temps amb l'oïda fina... I quan sent el seu nom torna...  sí em volen escoltar que la teva veu de poeta trascrigui les meves paraules; anota: Fills meus no tingueu por,  la por es com posar-se sobre el pes del mon  la vida es mes senzilla ...

Tens l’alegria d’un nen i l’experiència d’un vell caçador. Fins i tot la data del teu naixement sembla una broma del destí contra totes les normes imposades: 6 del 6 del 66. Un dimoniet sense cua ni banyes, un home savi que no enganya, un gran seductor sense necessitat de seduir. Fas riure fins a les pedres amb el teu bon humor. No et poden definir, perquè no tens definició. La vida la prens sense presses, amb ganes. Ni els cops t’han pres mai la il·lusió. Crees paraules noves, i amb el teu sentit de l’humor — tremendo, a vegades incomprès— descol·loques els qui no saben mirar més enllà de les aparences. Perquè ets noble, autèntic, una persona amb un món perdut i dolgut, on les bones persones han d’aprendre a ser molt llestes per no trencar-se. I tot i així, saps ballar amb la lluna, fer les paus amb la foscor, i treure llum dels impulsos que no et defineixen —perquè no tens definició. Ets això: un infant terrible i un senyor. Amb un sentit de l’humor únic, capaç de fer riure un mort i...

La fulla, quan cau de l’arbre, no el deixa. Es transforma, canvia de color, i el vent, jugant amb ella, la retorna a les seves branques amb un nou to. Neixen brots, noves fulles que acompanyen: són filles del seu record. I quan els teus ulls mirin la nit fosca, recorda que després surt el sol. Mai marxen. Sempre es queden. Et visiten quan ve la son, t’acaronen l’ànima i la vesteixen amb la llum del vostre amor.

Si tuviera que describirte Yo diría limpio. Limpio de alma Limpio en tus principios Limpio en todas tus acciones. Tenías 16 años cuando te conocí.  Muchos dirían un niño. Pero yo vi a un hombre que se estaba haciendo a si mismo. Tu voluntad y perseverancia te hacen único.  Tu nunca te rindes  Siempre te superas. Nunca fueron fáciles tus objetivos. Recuerdo tus dietas mortales , ese punto en que un error te hubiera matado. Pero no lo hizo.  Porque eres fuerza en todos los sentidos. Leal y comprometido. Amigo y líder.  Cuando quieres , quieres tanto que es imposible no admirarte. Los años son números la esencia siempre es joven Y tu, mi querido amigo, siempre serás eterno. Porque nadie olvida al que se esfuerza y logra Aunque tenga que intentarlo mil veces. Ese eres tu. Ese es tu carácter.  Y me honra que me llames hermano Pues aún siendo más joven Para mi eres ejemplo .

🖤 Quan un home s’esgota Poema per al meu amic Pere Morir… és deixar un cos que ja no pot. Un cos que fa anys que demana treva, que es trenca per dins i ja no respon. I nosaltres… som llum atrapada en carn cansada, pols d’estrelles que de vegades s’equivoquen d’època i acaben vivint en un temps que no és el seu. Pere, fa massa que el món et castiga. T’ha trinxat la ment, t’ha mossegat el cos, t’ha esborrat per dins, deixant només el record de l’home que eres. Has provat tots els camins, tots els medicaments que el cos rebutja, totes les teràpies que prometen i no curen. Has baixat a fons fins on la ciència, la fe i la boja esperança no han pogut arribar. I jo, que et conec, sé que això no és debilitat. És desgast. És cansament acumulat que t’arrossega… També sé que l’orgull t’ha fet mal. El bo. El de voler ser tu mateix fins al final. El de no voler ser una ombra en un llit on el món ja no et cap. Tu no vols morir. Vols deixar de patir. I això no és rendició: és veritat. I ...

Brindis por el hombre que aprendió a ver más allá de todas las cosas Con voluntad y un sueño partiste, dejando atrás Colombia y sus costumbres, rumbo a una España que te sonaba como esas canciones que te cantaba tu madre, cuando juntos escuchabais el despertar de las verdes montañas tras las ventanas. Te tocó crecer de prisa, porque las necesidades no esperan y el hambre no entiende de etiquetas. De muy joven te cayeron responsabilidades que exigían una voz firme en un mundo de prejuicios, de hombres mayores que solo veían a un niño dando órdenes. Pero tú no dabas órdenes: creabas orden donde solo había caos. Conociste a tu mujer como quien recibe una sonrisa del destino, un regalo que todavía no veías, pero que ya te había encontrado. Y cuando llegaste a esa nueva tierra, encontraste las calles vacías, sin música, sin vecinos compartiendo un plato, sin risas. Solo el silencio denso de los comienzos. Viviste tu propio calvario, que te enseñó a ser más justo, más valiente, m...

Joan Recordo amb precisió aquell instant en què vaig saber que la Cristina es casava. Plorant, em va dir: “El Joan ha tingut un accident de cotxe.” I jo, sense saber encara qui eres, vaig preguntar: “Qui és aquest Joan?” I, en aquella pregunta, vas entrar a la meva vida. Et recordo. Home de poques paraules, de molts fets. Sense excuses. Amb una voluntat que no s’explica, sinó que s’admira. Així has estat, així ets, i així seguiràs sent. De tu vaig aprendre l’art de dir “no em toqueu els collons” com qui diu “estic viu”. Una frase que no defensa l’orgull, sinó la dignitat. I aquella teva altra — “ma mare va trigar nou mesos a parir-me”— encara m’acompanya quan el món em vol amb presses. Hem rigut, ens hem enfadat, ens hem tornat a trobar. Sempre ens hem estimat. Perquè tots dos sabem que l’amor no depèn de la presència. Hi és. Hi serà. Vam perdre algú que estimàvem. Tu, una esposa, una ànima germana. Jo, una germana que m’escoltava quan ningú no ho feia, que m’ensenyava amb ...

Cada latido importa Cada latido de tu corazón importa. Te recuerda que estás vivo. Cada palabra tiene peso. Escoge bien lo que dirás. No hables por hablar, y jamás muestres desprecio. Las palabras nunca vuelven vacías: siempre traen una consecuencia. Que sean siempre besos, nunca espinas. Que salven vidas, destruyan egos y llenen corazones de presencia. Porque cada palabra cuenta: las que edifican, las envenenadas, las que hieren, las que sanan, las que marcan un alma para siempre. Porque en cada palabra se encienden fuegos: unos queman, otros iluminan. Buscan afirmarse, hallar su propósito, y volver a ti con la misma intención que las creaste. No las uses sin más, úsalas con cariño. Pues esas mismas palabras volverán a ti. Procura que vuelvan con amor, nunca con odio. Pues de lo que de tu boca nace, hablará tu espíritu.

Hi ha nois que neixen amb ombra, i n’hi ha que neixen amb llum. Tu, Adam, portes totes dues — la nit que pregunta i l’alba que respon. No ets com els altres, encara que vulguis semblar-ho. Tens una llum que et mira des de dins, i a vegades et confon perquè no saps si t’empeny o t’espanta. Quan riguis net, sense motiu, quan facis el bé sense càlcul, quan callis i tot al teu voltant s’aturi, recorda: és ella. La presència. La mateixa que els homes anomenen Déu i després s’obliden de sentir. No la busquis fora — no viu en temples ni llibres, sinó a la cambra més fonda de tu mateix. Cuida-la, deixa que et creixi per dins com la llavor que trenca la pedra. No la cobreixis amb fum, ni amb por, ni amb pressa. La llum sap esperar. Quan el món et vulgui comprar, quan el soroll et digui que dubtis, torna al silenci, i respira el nom que no cal pronunciar. Que la foscor d’un fals instant no et tregui mai la llum que ja tens, ja saps, però encara no reconeixes. Però algun dia no callar...

Morir Què és morir, sinó tornar? Un camí, un despertar. Pel caminant, la vida té infinits significats: hi ha qui s’hi aferra i no vol marxar, n’hi ha que creuen que és un començament, i d’altres no suporten la vida i volen marxar. La vida te la donen, la mort et ve a buscar. A cops, la vida se li escapa al caminant, amb un dolor molt gran per qui queda — perquè se’n van massa aviat. La mort és part de la vida. Morir és descansar. No pas pel qui queda, sinó pel qui se’n va.

Quan et veig patir Quan et veig patir, quan et veig amb l’esperança perduda, voldria entrar dins la teva ment esmicolada i posar-hi la llum que fa que, cada dia, sigui com sigui, em doni força. Ja no parlo de Déu, perquè malauradament tu veus el Déu de les esglésies, aquell Déu llunyà, amb menys empatia que un psicòpata. Jo hi veig llum —una que mai s’apaga. És amor, amb tot el que implica. Quan ets amb mi, sembla que tornis. Puc veure l’home íntegre, inquebrantable, aquell que amb paraules feia callar les bèsties, el que caminava pels carrers i tothom respectava. No escolto la gent, perquè la gent no sap qui ets. La gent és pura façana: res per dins, sense ànima. Tu, que has fet de pont, que has ajudat fins i tot aquells que no s’ho mereixien, ara et veig lluitant contra la vida, com un Quixot modern que no vol cedir, encara que li vagi la existència. I em dius: “Vull morir. Estic cansat. Estic destrossat. La meva vida és una tempesta, i els llamps em to...

La muerte debe encontrarnos vivos La muerte debe encontrarnos vivos. Y si no lo hace, es porque ya morimos cada día, víctimas del autoengaño. Nos prohibimos ser plenos, encadenados a un ego que finge ser libertad. La vida puede ser un paraíso o un infierno. Tú decides. Puedes ser fuente de amor o un necio insoportable. Que de tu boca salgan palabras que edifiquen; si no las tienes, calla. Nadie merece escuchar tu mierda interior. Te sonreirán, pero no querrán verte. Somos lo que pensamos, y creemos lo que nos decimos. Busca la luz. Existe. Aléjate de todo lo que no sea humilde, verdadero y justo. Quien miente, se aborrece. El que habla constantemente de sí mismo no se ama. No es amor lo que luce, es hambre disfrazada. Ama a tu prójimo. Filtra tu ser a través de un amor sincero y verás desaparecer todo lo que te impide crecer. No seas sombra. Sé honesto. La mentira es un puñal que corta tus manos y te desangra por dentro, hasta volverse dueña de tus deseos y ladrón de tus cimientos. Que...

Me hizo Hubo un tiempo en que amé y fui amado. Y renuncié a amar, no por miedo, sino porque no sabía hacerlo sin perderme. Tu mirada me arrastró, tu cuerpo me venció, me apagó la voluntad. Y sin darme cuenta, ya estabas ahí — mi piel buscando la tuya, mi alma hecha un nudo. Te tuve, sí. Y también me perdí. ¿Qué me alejó de ti? Mi hambre de ser libre. Mi forma de mirar el mundo. Esa manía mía de no quedarme en ninguna parte, de querer a todas, y no entregarme a ninguna. Ese fui yo. Hoy me miro en el espejo — ya no soy el chico que jugaba a ser hombre. Soy el hombre que aprendió a pagar el precio de ser él mismo. Mi camino fue largo, duro, a veces cruel. Pero me hizo humano. Me hizo digno. Me hizo.

VERDAD INDOMABLE Si me preguntaran qué es verdad, respondería: la ausencia de engaño. Si me obligaran a mentir, lo haría con verdades, porque es esa luz resplandeciente la que me da fuerza y me guía. En ella no hay juicios, ni culpas, ni derrotas. Eso lo dejo para los idiotas, de los cuales está lleno el mundo, pues no hablan: hacen ruido. No dependo de la suerte, sino más bien de mi fe en el amor. Amo incluso a los que me hieren, pues no conocen lo que yo conozco. Sienten odio, y su orgullo los pierde. Los que levantan muros son un reto: ellos los construyen, pero yo los salto y construyo puentes.

Desde mi mirada Te miro, Maribel, y veo una amistad que permanece, leal y valiente, como la tierra aragonesa que te vio nacer. En el chiringuito, entre idas y venidas, vosotros sois los que quedáis, con vuestras risas claras y ese espíritu que no se doblega. Hoy cumples años, y no quiero felicitarte sólo con palabras, sino con lo que siento: gracias por abrirme tu mundo, gracias por compartir el tiempo y la alegría. Lo que nos une no es sólo el lugar ni las raíces, sino ese hilo invisible que viene de más allá del tiempo. Y cuando te miro, no veo edades, sólo ese espíritu que nos conecta, y que hoy grita con fuerza: estás viva, eres querida, y siempre formarás parte de este “nosotros”.